La darrera conversa que he tingut en aquest món amb el pare Altisent (espero tenir-ne moltes més més endavant), va ser la tardor passada.
Em va telefonar des de Poblet per escatir d’on havia tret jo les referències virgilianes a la “pizza”. Volia fer un article, i documentar-se bé. Malauradament, no el vaig poder satisfer perquè no tinc ni la més remota idea de si la “connexió” virgiliana amb la “pizza” se’m va acudir a mi, o fou resultat d’alguna conversa amb l’excel·lent Joan Bellès…
Vàrem parlar (ell, sobretot), per telèfon, amb la joia, bonhomia i insaciable curiositat de sempre. I ens vàrem despedir…
Tot plegat provenia d’una visita que li havíem fet l’any anterior, el matrimoni Figueras-Ponsa i la meva dona i jo. El doctor Figueras (Pitu) l’havia visitat i tractat, com a traumatòleg, i volia veure’l caminar “en la seva salsa” i de passada, gaudir de la seva companyia i que ens ensenyés Poblet. Quan el pare Altisent es trobava amb amics (i qui podia no ser amic seu?), la seva tendència, temperada per una discreció i bona educació exquisides, era de parlar més o menys de tot “comme un trappiste en vacances”, en frase seva. I efectivament, vàrem visitar Poblet i ens va il·lustrar amb molts detalls d’aquells que els guies no saben o no diuen. I vàrem xerrar de moltes altres coses. Recordo una dissertació seva deliciosa, humorística i genial sobre “peluts i pelats” a l’Imperi romà: la barba, o l’afaitat, sempre començava per ser un signe de disconformitat social, un esforç d’autoafirmació enfront de l’“status” (com el no portar corbata, ara, el comentari és meu). Recodant Chesterton, el seu Chesterton tan estimat, vàrem comentar com el que comença essent un luxe de rics (telèfon, automòbil, esquí, golf…) acaba essent una necessitat pels pobres. I viceversa, com els plats “funcionals” dels pobres (escudella i carn d’olla, paella, “pizza”), han acabat, almenys fins fa poc, per ser plats de ric. Dic fins fa poc, perquè ara els rics sembla que s’acontentin amb una “cuina virtual” (comentari meu, també).
D’aquí, penso, devia venir la referència a Virgili: “allà on t’hauràs de menjar els plats, allà t’has de quedar” li diuen a Eneas en el llibre III de l’Eneida. I en el VII, Iulus el seu fil constata amb admiració: “mira!, ens estem menjant els plats” (“fogasses d’espelta” diu Miquel Dolç en la seva traducció). I Eneas obre els ulls i comprèn: ha arribat a la terra on s’ha de quedar.
La curiositat, el sentit de l’humor, el prurit de l’exactitud, la saníssima xafarderia que acompanya l’admiració davant la meravella del món, de l’home i de les seves obres el devien dur a cercar les cites i els textos exactes; es devia divertir trobant-les i divertit encara, em va trucar per “saber-ne més”.
Aquest fou en el món el pare Agustí Altisent.
Quant a Virgili i la “pizza”, no sé si donaria per una tesi doctoral…
