Era una tarda qualsevol a la immortal ciutat de Girona i, amb l’amic Jan Bulbena, vàrem anar a buscar uns llibres a una històrica llibreria del barri vell. Servidor anava amb la intenció de comprar un seguit de novel·les històriques quan, de cop i volta, en Jan m’avisà que parés atenció a un dels llibres del mostrador: “El perquè de tot plegat”, de Quim Monzó. A més a més, per tal d’ensenyar-me l’excel·lència d’aquesta magna obra de les lletres catalanes, en Jan m’indicà que llegís un dels capítols del llibre, precisament un que es titula “La submissió”, el qual ens descriu els sentiments, passions i gustos d’una femella en busca d’un mascle que la domini. Tot allò desprenia tanta força que em va convèncer i determinar a comprar el llibre.
El segon indicador de l’excel·lència de l’obra de Monzó m’arribà pocs instants després, car quan el venedor m’anava a cobrar, va agafar l’exemplar movent el cap afirmativament mentre ens comentava que fèiem una bona compra. De fet, el dependent ens explicà que, uns anys enrere, aquest llibre de relats breus li feu perdre el treball de professor a una escola concertada de caire religiós. Es veu que en una ocasió va recomanar alguns dels capítols als alumnes i, com era d’esperar, l’impacte del coneixement il·lustrat sobre l’ànima humana que transmet Monzó va crear un incontrolable esverament en les joves criatures de secundària. L’excitació juvenil arribà als pares i educadors convertint-se en una invitació pel professor; una invitació animant-lo a deixar el centre el curs vinent. Sens dubte, estava fent una bona compra.
Amb el llibre compartim edat, 24 anys, doncs va ser publicat l’any 1993 i ja porta desenes de reimpressions a l’editorial Quaderns de Crema. Cal dir que ha estat traduït al castellà, al basc, al portuguès, a l’alemany, al francès, a l’italià, al búlgar, a l’eslovè, a l’hongarès i al rus; fins i tot el director Ventura Pons en feu una pel·lícula l’any 1995. La bellesa de l’obra, però, m’atreveixo a dir que creix amb els anys. Llegir-lo a dia d’avui, en ple segle XXI, en plena era del políticament correcte i en els temps on les finíssimes epidermis s’ofenen per tot, és un goig per l’ànima. Cada capítol aporta una visió, una fotografia a l’ànima humana, car si haguéssim de trobar un protagonista pel llibre aquest seria l’Home en majúscules, l’ésser humà amb tots els es seus sentiments, dèries, febleses, dubtes, misèries, fortaleses, seguretats i instints de supervivència. Tot ve magistralment explicat. En les pàgines del llibre descobrirem per què hi ha persones que volen sentir-se dominades dins les relacions sexo-afectives, per què n’hi ha d’altres que menyspreen el que volen, per què les coses no han d’anar obligatòriament bé, ans al contrari, poden ser un absolut desastre, per molt bona cara que hi fiquem. Trobarem cèlebres contes amb finals absolutament humans, allunyats dels llibres de fades. En definitiva, en un país tant afectat pel “teletubbisme”, aquesta obra de Quim Monzó ens segueix essent tant necessària com el pa que mengem.
