La millor manera de mentir és creient la teva pròpia mentida. Fins i tot si algú sap la veritat, es pensaran si estàs mentint realment. És per això que tenir confiança en tu mateix i pensar que ets molt atractiu tot i no ser-ho és la millor manera d’atreure altres persones.
En política això és molt similar. Els polítics i activistes polítics menteixen constantment en relació amb les seves expectatives. Sempre utilitzaran una façana de confiança en relació amb el moviment o partit al qual estan afiliats. Amb això aconsegueixen transmetre una sensació de seguretat a l’electorat que pot ser decisiva a l’hora d’obtenir vots.
Un clar exemple d’això és Feijóo en les últimes eleccions, on afirmava constantment que aconseguiria la majoria absoluta i que pactar amb Vox no seria necessari. En canvi, va resultar que per obtenir la majoria necessitaria alguna cosa més que pactar amb Vox. Això resulta especialment efectiu, ja que a l’hora de votar un partit, el potencial poder que aconseguirà aquell partit, i com d’útil és un vot, és un factor considerat per molts votants.
Altres exemples destacables de les anteriors eleccions són esquerra republicana tenint una actitud positiva tot i la gran pèrdua de vots. O el PSOE mostrant gran confiança encara que la gran majoria de les enquestes van preveure la seva pèrdua davant el PP.
Aquest fet, com també molts altres factors decadents de la política contemporània, és el resultat d’un sistema polític on es premia l’obtenció de vots de manera excessiva, i on les xarxes d’interesos d’aquests partits depenen de l’obtenció de vots.
És un fet que quan n’ets conscient resulta molt obvi, i fins i tot pot resultar còmica la manera en què fan afirmacions que ni ells mateixos creuen. Per molts filòsofs, com per exemple Plató, la mentida en política està justificada fins a cert punt, especialment quan es tracta de practicitat a l’hora de governar. No obstant això, en aquest cas, l’únic motiu és el benefici del mateix partit.
