El passat dia 9 en Vicent Sanchís comentava i comparava a El Punt Avui la diferència entre la publicitat oberta de les decisions del govern i dels partits catalans i el caràcter secret de les reunions del govern espanyol. Entre la finestra oberta a tots els vents a Catalunya, i ‘l’ordeno y mando’ a Madrid, el “no podemos, pero sobre todo no queremos”. El procediment català és, no cal dir-ho, molt més democràtic. Però aquesta superioritat democràtica es paga, en certa manera, i de tant en tant amb una desorientació popular. Molta gent es pregunta: en què quedem? Es farà la consulta “sí o sí”, o dependrá al final del que diguin a Madrid? O què vol dir que no es farà si no és legal? De quina legalitat parlem?

I tota la bona gent que a casa, al carrer, a la feina, als fòrums online, o on sigui es fa aquestes preguntes, s’empipa i no acaba d’estar segura de si pot refiar-se dels nostres polítics, s’oblida massa sovint del caràcter d’excepció i sense precedents d’aquest període que estem travessant. Són unes setmanes de guerra de nervis i de cortines de fum per desconcertar els adversaris. O com ha escrit al Vilaweb Eugeni Casanova en un article magistral és el teatre que acompanya sempre la política. Per part dels catalans es tracta d’anar a la nostra, però sense ensenyar totes les cartes, i fins i tot ensenyant-ne algunes que no es té la intenció de fer servir. Per part dels espanyols es tracta de seguir atiant la por en la gent del carrer, d’intentar intimidar els funcionaris autonómics o municipals, i d’escampar falsedats pel món com la Sra. Soledad Becerra dient que la independència només la volen un 23 % dels habitants de Catalunya.

D’aquest emprenyament sovintejat de la nostra gent se’n salven, no cal dir, la Carme Forcadell i la Muriel Casals, perquè elles poden parlar sense embuts i sense haver d’amidar cada passa per no trepitjar una mina amagada, El que més rep, tampoc cal estranyar-se’n, és el nostre President. Com més s’acosta el moment de la veritat, com més agut es fa el conflicte amb el govern espanyol, tornen a multiplicar-se les veus dels impacients i dels desconfiats que tornen a dir: “Sí, si. fins ara no ho ha fet malament. Però no afluixarà en el moment més greu?. I tornen a sortir els antics retrets de si Mas no ha estat mai independentista, de si només fa el que fa perquè tothom l’empeny, i tants etcéteres com es vulgui. Suposem ara que, quan i com sigui,  ens en sortim i que en Mas pot proclamar un dia la República Catalana independent. A mi em sembla que, fins i tot aleshores, encara hi haurà gent que tindrá por que en Mas (com en Macià l’any 31) es torni a fer enrera i accepti un plat de llenties del que mani a la Moncloa.

El juliol de l’any passat el MD em va publicar l’article sobre Artur mas.  Allà citant unes paraules de Germá Gordó al llbre de Pilar Rahola sobre Artur Mas, les interpretava dient que si en Mas ho creu oportú potser no drià tota la veritat, potser no dirà res o no contestarà a alguna pregunta. Però que, si ho fa, podràs pujar-hi de peus que no et menteix. No ha amagat mai cap de les dificultats del país o de la seva gestió. I ho segueix fent cada dia.

Ara molts es posen les mans al cap perquè el President va parlar de les “incerteses” d’aquests moments i ja ho interpreten de seguida negativament pensant que ni es farà consulta ni plebiscitáries.  No volen o no saben adonar-se de que l’incertesa es refereix a la drecera o a la marrada que calgui fer cada dia per arribar a la fita. No poden o no es volen adonar d’un punt cabdal i constant de les declaracions d’en Mas en aquests darrers temps: que qualsevol decisió important només es prendrà d’acord amb tots els partits pro-consulta. Ja hi ha qui demana que si la consulta no s’arribés a fer en Mas ha de dimitir i convocar noves eleccions. No pensen que si no es fes seria perquè ho han acordat tots plegats, i que no ho farien sense precisar quin camí alternatiu se segueix a partir d’aleshores. Perquè, i això ho sap tothom amb dos dits de front, la marxa enrera és impossible. Els ciutadans no ho acceptarien i els polítics ja saben que seria el final de la seva carrera i haurien de buscar feina de camàlics.

Bé, sembla definitiu que la consulta es farà, però no com els ciutadans ens l’havíem imaginat. I ja tornen a ploure tempestes d’improperis contra el govern. Què voleu que us digui? Jo em penso una mica que tot és un episodi més de la guerra de nervis. La consulta no és un fi en si mateixa. És només una etapa important que de tota manera s’hauria hagut de completar amb unes noves eleccions. Ara segurament arribarem a aquestes amb una altra mena de parada entremig. En tot cas amb el procediment o el pretext que siguin (encara que l’oposició no vulgui “consultetes”) el que és molt important és que el 9 de novembre la gent, a tot Catalunya, no s’hagi de quedar a casa. Que vagi als llocs on la Generalitat vol organitzar la votació, o que faci cua molt pacíficament amb rètols de “Volem votar” si no hi hagués altra alternativa. I que tothom es prepari per votar massivament els partits sobiranistes a les eleccions, es facin el gener o quan sigui, però el més aviat millor. Tots els entesos han dit i repetit que el trencament amb la legalitat espanyola només es podrà fer una vegada, però que aquesta serà definitiva. El govern ha decidit no fer el trencament definitiu ara sinó, suposo, després de les plebiscitàries. Perquè aquestes seran la clau decisiva. Perquè no acceptar-ho? De pressa tots en tenim, però els que millor saben quin ritme es pot seguir són els dirigents dels partits sobiranistes, no els que ens ho mirem des de casa o des del carrer.

Deixem, doncs, tots plegats de voler ser tan savis, sense saber com es porta el procés al darrera de totes les cortines de fum. Si el que volem és que el procés independentista arribi a bon fi, tots podem aportar-hi la nostra pedreta. posant-nos sense reserves al darrera dels nostres dirigents, donant-los-hi suport sense dubtes ni escarafalls i, amb aquest suport, empenyent-los sempre endavant. I sense fer la traveta a l’home que està portant a les seves espatlles el risc més gran i que ho fa amb valentia i de manera intel·ligent, molt més intel·ligent que els seus adversaris de fora i els seus detractors de dins.

I l’oposició hauria de plantejar-se molt seriosament no ja la possibilitat, sinó la necessitat de fer una candidatura única sobiranista. Per què no recuperar un nom de prestigi: “Front Nacional de Catalunya”? Quan siguem independents serà l’hora de tornar a fer i desfer aliances molt diferents a les d’ara. Però cada moment té els seus imperatius, i el d’aquest és la pinya, la unitat per un fi clar i concret.

Per acabar, amics lectors, permeteu-me que ho faci amb una observació molt personal. Des que El Matí Digital em va obrir les seves págines pel juliol del 2012, aquest d’avui és el meu article número 100. I voldria aprofitar aquesta avinentesa per donar les grácies a tots els que en aquest temps m’han encoratjat, estiguessin o no d’acord amb mi. Espero que l’edat encara em permeti, amb una mica de sort, arribar a l’article 200 sense defraudar als que em fan l’honor de seguir les reflexions setmanals d’un dinosaure català de cap molt dur. I tant de bo que llavors ja poguem tenir tots un altre passaport a la butxaca.

P.D. Ja havia acabat i enviat l’article quan el President ha fet les declaracions del dimarts al matí. Crec que confirmen al que he escrit.