[El hombre corriente – G.K.Chesterton. Editorial Renacimiento.]

Tot i que ‘The common man’ és l’últim llibre que escrigué Chesterton (almenys l’últim del qual va corregir proves), qualsevol frase d’aquest assaig conté més energia que l’obra completa de la majoria d’escriptors. El recull d’articles aplegats en aquest volum ens ensenyen que no hi ha res més potent que unir intel·ligència i alegria, que són les qualitats fonamentals de l’anglès. El títol, ‘the common man’ fa referència a la tesi central del llibre, que ve a dir que la Modernitat (l’emancipació moderna, el progrés) ha perseguit per sobre de tot l’home normal i tot el que representa (bàsicament, el sentit comú).

Si hi ha alguna cosa que m’agrada de Chesterton és la seva capacitat per fer sentir insignificant al lector (res de sermons autocomplaents). De la incredulitat davant unes tesis incòmodes i aparentment impossibles de defensar passem a anul·lar la nostra miserable opinió a favor de la genialitat del rei de la paradoxa. Davant la retòrica Chestertoniana no hi tenim res a fer: ‘no és qüestió d’entendre allò difícil. És més aviat qüestió d’obrir prou la ment com per comprendre allò fàcil.’

Intentar encabir en un article qualsevol idea d’aquest assaig és simplement ridícul, però (posats a triar) un dels fragments més brillants del recull és la crítica a la idea de progrés. Chesterton esmenta els versos d’un poeta anglès que recitava: ‘que el gran món giri per sempre més sota les vies del canvi’. I Chesterton ens diu que no, que precisament el problema de la mentalitat moderna és un problema de vies, de sentir-nos contents sobre les vies perquè ens han dit que són les vies del canvi. Diu exactament: ‘el seu únic mecanisme de progrés és anar cada vegada més ràpid al llarg d’una línia, en una sola direcció, sense curiositat d’aturar-nos ni el valor de mirar enrere. Com més de pressa vagi una idea, menys gent té el coratge de sortir-ne o de posicionar-s’hi en contra. I al final, ningú farà un salt per aconseguir la llibertat intel·lectual, de la mateixa manera que ningú saltaria d’un tren que va a molts quilòmetres per hora. Al meu parer, aquesta és la característica principal del que anomenem pensament progressista al món modern. És limitat en el més exacte sentit de la paraula. Té una sola dimensió. Va en una sola direcció. El seu progrés i la seva pròpia velocitat el limiten.’

I la solució de Chesterton no és, per aquells que el titllen de retrògrad, deixar el tren per tornar al carruatge: ‘M’interpreten malament si suposen que sol·licito bitllets de tornada a Atenes i a l’Edèn, perquè no vull anar en un tren barat cap a Utopia. Vull anar on em vingui de gust. Vull parar on em vingui de gust. Vull conèixer l’ample i llarg del món; i apartar-me de les vies per rondar per les antigues planures de la llibertat’. No sé què més es pot demanar.

En definitiva, les virtuts del progrés i la modernitat són els tòpics que Chesterton es dedica a destruir a ‘the common man’. En un atac de celebritat enmig del llarg raonament per justificar la seva teoria, Chesterton només necessita vuit paraules per resoldre l’enigma del nostre temps: ‘Hem triat, i crec que hem triat malament’.

[D’altra banda, seria motiu de festa que algun editor català decidís ennoblir la seva col·lecció rescatant Chesterton de la tenebra, un indret que no escau gens al geni anglès.]