Mort de Madame Bovary. Quadre d'Albert Fourié al Museu de Belles Arts de Rouen. Foto: Frédéric Bisson (CC BY 2.0)

Entre molts d’altres, Salter parla de Flaubert a L’Art de la Ficció. Sobre Llegir i Escriure (L’Altra Ed, 2017). Diu que per escriure Madame Bovary, que s’acabaria convertint en la gran icona de la novel·la realista, li van caldre quatre anys i mig. Flaubert era solter i no es va casar mai. Tota la vida la va viure a l’acollidora casa familiar, amb un jardí immens que donava al Sena, que tenia a Croisset, a tocar de Rouen.

Vivia amb la mare i amb una neboda més jove. Amb prou feines viatjava, només a París de tant en tant per esbravar-se o per veure amistats. Va tenir una amant, Louise Colet, poeta, però vivia en una altra localitat i, per tant, ell podia destinar tota l’energia a la feina d’escriure ben bé des de primera hora de la tarda fins ben entrada la matinada.

“Una pàgina a la setmana o una cada quatre dies o tretze en tres mesos”. Madame Bovary té 300 pàgines, però n’hi ha 4.500 d’esborranys. “Una bona frase en prosa hauria de ser com un bon vers en poesia, inalterable, igual de rítmic, igual de sonor”. Repassava les frases i els paràgrafs llegint-los en veu alta en el que ell anomenava el seu gueuloir -el racó de cridar- per avaluar-ne el ritme i la fluïdesa.

L’estil. L’estil ho és tot. L’objectivitat i l’estil, i sempre l’elecció precisa de la paraula adequada.

La parla és un atribut humà natural i en la majoria dels casos sorgeix amb facilitat, però escriure no és el mateix. Escriure és més difícil. I demana una passió de la qual, com més va, més m’adono que ja no disposo. Ni amb racó de cridar ni sense.