La Maria, des del llindar de la seva botiga, alçà la vista cap al vell rellotge de paret. No fallava: eren les deu en punt.
Era la gerent d’una botiga d’antiguitats al cor de la ciutat, un local amb ànima, testimoni silenciós de generacions. Aquell espai ple d’història i d’encant havia estat l’herència d’una tia soltera de la seva mare, que havia viscut com una ombra fidel al pis de dalt.
Tot, des dels canelobres plens de pols fins als marcs gastats pel temps, continuava exactament igual des del dia que va morir, al juny del 1997. Així ho havia deixat escrit: que no es mogués res, que tot es conservés tal com estava.
El més enigmàtic, però, va ser una data escrita amb tinta blava al final del testament: “Caduca el 14 de febrer de 1998”. Aquell detall va descol·locar la Maria. Què podia voler dir la seva tieta amb això?
L’acompanyava a la botiga l’Elena, una noia d’esperit afable, mitja melena rossa i una curiositat insaciable. Va ser ella qui, un dia qualsevol, va advertir un detall singular:
—Maria, has vist aquell home del banc? Ve cada dia, sempre a la mateixa hora.
Un cavaller, ben vestit, s’asseia davant de l’aparador com si esperés un senyal o una cita pactada amb el destí. No més de deu minuts. Ni un menys. Ni un més.
Al principi, aquella puntualitat els resultava simpàtica, gairebé entranyable. Però amb el pas dels mesos, aquella presència diària tan constant com el tic-tac del rellotge va començar a inquietar-les.
No el veien mai en cap altre moment. Només durant aquell breu interval, en què la seva mirada semblava travessar els vidres i explorar cada racó de l’interior.
La Maria no entenia què buscava ni per què insistia tant. No el coneixia de res.
Fins que un dia, la inquietud i la necessitat de respostes, va decidir afrontar el misteri.
Va respirar fondo, va redreçar l’esquena, va alçar el mentó amb determinació, va obrir la porta i va creuar la plaça amb pas ferm. L’home, en veure-la, la va seguir amb la mirada, i quan ella va arribar al banc, va esbossar un somriure suau, com qui ha esperat molt per allò inevitable.
Fins que un dia, la inquietud i la necessitat de respostes, va decidir afrontar el misteri.
Va respirar fondo, va redreçar l’esquena, va alçar el mentó amb determinació, va obrir la porta i va creuar la plaça amb pas ferm. L’home, en veure-la, la va seguir amb la mirada, i quan ella va arribar al banc, va esbossar un somriure suau, com qui ha esperat molt per allò inevitable.
—Hola, Maria!, va dir amb una veu càlida. Pensava que vindries abans a preguntar-me què faig aquí cada dia. La teva tia em parlava molt de tu. Deia que eres molt curiosa… però també et creia més valenta, sincerament.
La Maria es va quedar muda, atrapada entre la sorpresa i el desconcert. Qui era aquell home que sabia el seu nom? Com parlava amb tanta familiaritat?
Ell va tornar a somriure, com qui revela un secret ben guardat, i va començar a explicar. Li va dir que havia estat amic de la seva tia durant molts anys. Que cada dia, a la mateixa hora, es trobaven en aquell banc per conversar deu minuts: sobre art, música clàssica i, per descomptat, antiguitats.
-Em vaig enamorar d’ella el primer dia, va confessar. La vaig veure a través de l’aparador, envoltada d’objectes antics, i vaig saber que era diferent.
Un 14 de febrer li vaig demanar que es casés amb mi. Ella va somriure, com sempre, i em va dir: “Estimo tant la nostra amistat que no vull posar-li nom ni data. Però, si el destí insisteix, ens casarem el 14 de febrer de 1998, el dia que arribi la meva jubilació. Mentrestant, visquem aquest vincle tal com és: lliure i meravellós”.
Després de la seva mort, ell hi tornava cada dia. A la mateixa hora. Durant els mateixos deu minuts. Com un homenatge silenciós. Com un ritual secret entre ànimes que s’entenien sense necessitat de paraules.
