Martí Boada i Juncà (Sant Celoni, 1949) és científic i divulgador ambiental. Va iniciar la seva tasca en l’àmbit de l’educació ambiental l’any 1978 a l’Escola de Natura Can Lleonart, al Montseny. Llicenciat en Geografia i doctor en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1990 s’incorporarà a aquesta universitat com a investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals i com a professor del Departament de Geografia. Ha publicat una centena de llibres i ha dirigit un grup de recerca de més de trenta investigadors. En reconeixement a la seva tasca científica i educadora ha rebut diversos guardons nacionals i internacionals. Des del 2017 és assessor científic de la UNESCO del programa MAB de Reserves de la Biosfera. Està convençut que cal conciliar conservació de la natura i desenvolupament socioeconòmic: els ecosistemes són una expressió d’història natural i social que no podem negligir.
—Tot va començar jugant i gaudint de La Tordera a Sant Celoni…
—Com tots els infants i adolescents de la meva generació, ens banyàvem en els rius del nostre entorn. En el meu cas, en els gorgs de la Tordera. Baixava una aigua tan neta que la podies glopejar.
—No era el Mississipí de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, però era el vostre paradís.
—Però a partir dels anys 60 van començar a instal·lar-se polígons industrials arreu del país, sense cap control. Durant les nits abocaven els residus al riu. Les aigües van començar a baixar un dia d’un color i un dia d’un altre. Fins i tot hi trobàvem alguna cosa màgica en allò. No vam entendre l’abast negatiu dels abocaments fins que un dia, després de regar els camps i els horts, als nostres pares se’ls hi van cremar les collites. Va ser aleshores quan em vaig fer un jurament: “Donaré la vida fins que la Tordera torni a ser un riu”.
—Una promesa cavalleresca a la que has estat fidel; i no sense èpica. Continuem Què vol dir que el Montseny és un bon indicador ambiental per seguir el canvi climàtic?
—El Montseny és el que anomenem un “paisatge sentinella”. Per la seva situació biogeogràfica ens mostra com impacta l’augment de mitjana tèrmica i les sequeres associades en els boscos del massís distribuïts en diverses altituds. De fet, podríem dir que el Montseny és un “paisatge canari”.
—Però la latitud de les Illes Canàries és…
—No, la latitud no hi té res a veure en aquest nom. És un símil que al·ludeix a una pràctica dels miners gal·lesos. Aquests, per detectar la presència de grisú i CO a les galeries, posaven un canari dins una gàbia i la penjaven en una perxa de més de tres metres que duien al seu davant. Si el canari queia panxa enlaire, ells s’aturaven. Això és el que fa el Montseny: avança el que està passant en els nostres ecosistemes.
—Un sistema d’alerta infal·lible, aquest del canari… Per tenir cura d’un bosc cal entendre’l, i el primer pas és deixar-se amarar de tot el que emana d’ell: escoltar, observar, ensumar… És gaire exagerada aquesta afirmació?
—No, gens exagerada. Per protegir la natura cal entendre el seu valor. En el cas dels boscos, que són la màxima expressió de la maduresa d’un paisatge, si anem amb els ulls tancats, sense parar atenció, no podem copsar la seva dimensió. És com tenir un quadro del Picasso amagat a les golfes perquè no li donem cap importància. Sens dubte, la societat actual s’ha d’alfabetitzar de nou per comprendre, no sols els boscos, sinó el medi en general, tant social com cultural.
—Què vol dir alfabetitzar-nos en aquest sentit? Aprendre a identificar els cants del ocells o reconèixer els arbres?
—Com deia el gran ecòleg Margalef, una persona ben informada sempre multiplica, mal-informada, com a mínim, resta. Cal capacitar els nostres joves i estudiants per entendre. Això és l’alfabetització.
—Per sortir-nos-en hauríem de subvertir el model econòmic i social actual. Sembla que ja no valen mitges tintes.
—S’ha de corregir urgentment el model energètic en la mobilitat i en la producció, i és peremptòria l’aplicació de models d’economia circular. Abans del 2030 hauríem d’erradicar el consum del petroli i els seus derivats, responsables principals de l’efecte hivernacle que provoca el canvi climàtic i que ens situa en un context, no d’urgència, sinó d’emergència.
—No es pot dir més clar i rotund. Passem a la secció específica de Parells i senars. T’agrairíem que ens confiessis un parell de cançons que no t’importa escoltar una vegada i una altra.
—El pi de Formentor, de Maria del Mar Bonet, basada en el bell poema d’en Costa i Llobera; i Paisajes de Cajamarca de l’argentí Jorge Cafrune, que és una cançó geogràfica de molta qualitat.
—Suggereix-nos una exposició o un museu que hauríem de visitar si encara no ho hem fet.
—El Museu del Suro de Palafrugell. És un exemple de museu rigorós i ple de contingut, fonamentat amb un material excepcional com és el suro.
—Continuem. Un parell de pel·lícules que ens recomanes de veure.
—Dersu Uzala, d’Akira Kurosawa, una fascinant descripció de la vida a la taigà russa a través d’un personatge modest. També recomano Alcarràs de Carla Simón; realisme social diàfan i tècnicament ben resolt.
—De ben segur que t’has enamorat d’alguna ciutat o contrada del món que ens aconsellaries que visitéssim si mai tenim l’oportunitat.
—El lloc que m’ha impressionat més és l’Antàrtida.
—N’estic segur, però la majoria dels mortals ho tenim difícil per anar-hi. Pots dir-nos un altre?
—És clar: Zacatecas, a Mèxic. Una ciutat colonial amb edificis notables, aturada en el temps, amb una ciutadania molt lligada al sector primari, amb un nivell de ruralitat realment notori i amb una certa pàtina d’influència dels indígenes huichols.
—I ara, t’agrairíem que ens diguessis un parell d’obres d’art que t’han colpit especialment.
—Una és El crit, d’Edvard Munch, l’obra que aconsegueix donar forma a alguna cosa immaterial com és la por. I l’altre és La sureda, de Perejaume, que mostra el gran encant que li suposa a l’artista el bosc d’alzines sureres.
—«És urgent de posar confiança en la terra i, en lloc de defugir-la, galantejar-la amb el treball i la presència» va dir en Perjaume en ser investit Doctor honoris causa per la Universitat de Vic. Tota una visió antropològica. Però anem endavant. Podries esmentar una de les injustícies que es cometen actualment i que hauríem d’aturar de seguida?
—N’hi ha moltes, per dissort. Les massacres inhumanes d’Ucraïna i les de Gaza.
—I a continuació, dos llibres que hagis llegit i que et semblen prou interessants.
—Walden, o la vida als boscos, de David Thoureau, on relata el temps que va passar en una cabana que va construir ell mateix. Representa una literatura de la natura exquisida, insuperable. I l’altre, Solitud, de Víctor Català, una narració amb una alta capacitat de seducció i la descripció d’uns paisatges i d’un món rural actualment extints.
—Aquest relat de Thoureau pinta ben suggeridor. I ara revela’ns un dels teus moments brillants de la humanitat.
—L’acabament d’una de les més grans injustícies del planeta, l’apartheid. Jo vaig tenir la sort de conèixer i visitar Nelson Mandela a casa seva. Aquella estona va ser per a mi un moment especial, brillant.
—Ens en podem fer càrrec. I per acabar, proposa’ns si us plau un parell de personatges la biografia dels quals et sembli suggeridora.
—Abans he esmentat en Ramon Margalef. Avui dia les seves obres d’Ecologia i Limnologia encara s’imparteixen a universitats com Harvard i Stanford. I l’altre personatge que mencionaria és en Joan del Boscàs, pastor del Pla de la Calma, un exemple de savi, un representant del coneixement empíric popular adquirit sense haver passat per les aules.
—Efectivament, el Doctor Margalef va contribuir de manera decisiva al desenvolupament de l’Ecologia moderna. «La naturalesa ha de ser considerada amb la mirada d’un nen sense donar res per fet i qüestionant-ho tot», deia sovint. Moltes gràcies.
*Foto de: Hal Masonberg
