He deixat el camp, fosc, adormit
l’herba seca, l’ocell fugitiu ha marxat
les flors marcides, el sol que mor a l´infinit
i una engruna d’il·lusió al cor cansat.
La vesprada arriba cada hora més llarga
preludi de l’hivern que renaixerà
i sents dintre teu una angoixa amarga
quan veus que tot és temporal i que tot morirà.
La ciutat t’espera plena de misteri en el pensament
i dius adéu a tantes coses que estimes tant,
han volat els mesos que mai reculen en la ment
nous jorns,decidits, avancen sempre endavant.
Enyores el poble petit, aquella campana
que et desperta al matí des del cloquer
i penses en la naturalesa, gran i ufana
i amb el cant del rossinyol sempre rialler.
Les parets del pis són com presons per l’ànima angoixada
la gent del carrer, rostres ignorats, sense color
l’aire contaminant, feixuc em deixa trasbalsada,
i no puc plorar per oblidar el meu dolor.
A la nit busco el calor dels llençols suaus
i miro per la finestra, ni rastre de cel,
em fico al llit com el capità busca les naus
i somnio en el poblet on hi trobo el meu anhel.
