Quan proposes un títol per fer un escrit, saps que les paraules ressonen i et tornen a les orelles fent ecos diferents: mots que es complementen com aquest poema de la Inés Fernández que nia també en les cases desnonades de la seva amiga Joana Nevado, on es veuen ombres que baixen per les parets entre la pintura escrostonada i les rajoles indecents de un quarto de bany a la vista des del carrer… frases que no es diuen, però que potser hi viuen com fantasmes…
Fa temps que no hi ets.
Fa temps que t’espero.
Fa temps que t’enyoro i, no sé on buscar-te…
Avui t’he trobat en els silencis.
Dels núvols grisos que van dibuixant figures de misteri.
De la música melanconiosa del vent, marcant el ritme a les branques.
De les fulles tardorenques que cauen, dansant segons bufa l’aire.
D’una merla solitària que vola, sense rumb ni esma.
De la ment col·lapsada de records.
Del meu cor entristit, que s’aferra a l’impossible.
De les meves llàgrimes inundant-me les galtes,
barrejades amb la pluja, que comença a caure.
Avui he escoltat els silencis i, tots m’han parlat de tu…
I a la nit, la lluna plena, amagada entre les boires, m’ho ha confirmat:
No és una absència. És el final.
Inés Fernández
EL SILENCI DE LES CASES DESNONADES
Davant del meu domicili hi ha una casa que ara roman en un silenci absolut. En el seu origen va tenir la companyia d’una família, una parella i els seus dos fills, que hi corrien i jugaven per un jardí florit. No sabien quin dia deurien marxar de puntetes… amb aquell silenci que els veïns no van percebre.
Ara la casa està en un estat catatònic, en fase de deteriorament, l’han condemnat a una funció que lo li pertoca, l’han privada de la categoria per la que va ser dissenyada i construïda: ser un habitatge per a viure-hi.
Cadascuna de les persones que van abandonar la casa també van carregar amb un silenci amagat, de tristor, de por, d’impotència, no van voler escampar el seu drama. Pateixen sentiments de culpabilitat, es veuen culpables, culpables per haver perdut la feina, per no poder fer front a les despeses de la hipoteca, culpables de la seva inseguretat, del seu fracàs, amb la recança de que el món que els envolta mira per un altre cantó.
Darrera d’aquest desgavell hi ha el silenci i la ceguesa dels qui aproven i permeten unes lleis que empara al capital perquè no deixin d’augmentar els seus guanys, en detriment de les persones més vulnerables, són fruit de la perversió de l’ésser humà, en contra dels seus drets més fonamentals: tenir menjar, un lloc per aixoplugar-se i un entorn favorable amb el qui poder compartir qui ets, el que et passa i allò que estimes.
Hi ha lleis que colpegen sense pietat!
Joana Nevado
