HOMILIA 2010-06-20 Diumenge XII

L’evangelista Lluc ens descriu una escena situada en algun lloc aïllat de Palestina. Jesús està pregant i se li acosten els deixebles. Jesús, després de l’experiència que tingué en el moment del seu Baptisme al riu Jordà, tenia una profunda consciència de la seva filiació divina. Però pel que fa a la seva missió aquesta, probablement, se li anava obrint a través de la pregària, de la maduresa i de l’experiència.

No sabem què estaria Jesús dient al seu Pare, però, de sobte, formula una pregunta als deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo”. La resposta que va rebre no li digué res de nou, però era una forma d’introduir el tema, A Jesús el que li interessava no era el què deia la gent, prou que ho sabia, sinó el què en pensaven els seus deixebles, per això els hi pregunta: “I vosaltres qui dieu que sóc”.

Si, sota la inspiració de l’Esperit Sant, aquesta escena i aquestes paraules han estat recollides per l’evangelista, no és només per satisfer la nostra curiositat sobre un fet històric, sinó perquè l’Esperit vol que tots els seguidors de Crist ens sentim interpel·lats per la pregunta de Jesús. Per això és bo que nosaltres ens preguntem, en el començament del s. XXI, ¿qui diem que és Jesús? ¿Com ens relacionem amb Ell? ¿Forma part, Jesús, realment, de la nostra identitat? ¿Quina és la nostra convicció profunda: la que determina la nostra manera de viure. Cap dels que ens anomenem cristians podem deixar de respondre. Potser de paraula no tenim cap inconvenient en afirmar que Jesús és el Fill de Déu però, la nostra vida, ¿s’ajusta a aquest convenciment?

La resposta de Pere a la pregunta de Jesús va ser encertada: “Ets el Messies, l’Ungit de Déu” però, en aquell moment, la idea que Pere tenia del Messies no era pas encertada, perquè era la mateixa idea que tenien els que esperaven un Messies triomfant i alliberador polític del poble d’Israel. Per això Jesús fa tot seguit el primer anunci de la seva passió i mort, i de la seva resurrecció.

I és quan afegeix aquelles paraules que, sovint, han estat mal enteses: “Si algú vol venir amb mi, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el que la perdi per mi, la salvarà”.

Els que no tenen la nostra fe cristiana i, particularment, els que no tenen cap mena de fe consideren aquestes paraules una absurditat o una bogeria. Molts cristians han dit, fins i tot, que eren influència de l’estoïcisme, doctrina grega que preconitzava el sofriment pel mateix valor que té el sofriment. Però això de sofrir, això de prendre la creu sense més motivació que la d’aconseguir el domini de les passions, és una cosa que no té res de cristiana. Les paraules de Jesús van en un altre sentit.

L’única raó de seguir el mateix camí que feu Jesús – el camí de la creu – és l’amor. Jesús no va dir que ens neguéssim a nosaltres mateixos sense més ni més, ni que perdéssim la vida perquè si. Va dir que la perdéssim per Ell, per amor a Ell. És l’amor, i només l’amor el que dóna sentit veritable al sofriment. Va ser l’amor el va donar sentit al sofriment de Crist, i és l’amor el que dona sentit al sofriment que accepten els seguidors de Jesús.

El sofriment pel sofriment, és una cosa que té més de pagana que de cristiana. Únicament el sofriment per amor és cristià. Sí, però no pas acceptant-lo o suportant-lo com una cosa negativa i rondinant perquè no hi ha més remei, sinó assumint-lo amb goig intern, amb la il·lusió i la disposició amb què es fan les coses que s’accepten i practiquen amb gust i per amor. Aquest és el secret de la mortificació cristiana a la qual Jesús es refereix en l’evangeli d’avui.

No cal que busquem situacions de dolor, be prou que se’ns presenten al llarg de la vida. Però el “revestir-nos de Crist”, el estar “incorporats a Crist” de que ens parlava Sant Pau i el “mirar al traspassat” de la profecia de Zacaries, ens han d’estimular a proclamar amb la nostra manera de viure que el nostre seguiment de Crist és veritablement una opció seriosa que hem fet lliurement. Que es vegi que Crist ho és tot en la nostra vida i que no ens limitem, simplement, a confessar-lo com a Messies. Que el fet de mastegar el seu Cos sota la forma del pa eucarístic, a més d’un signe de reconeixement de la vertadera identitat de Jesús, sigui per a nosaltres l’ajuda necessària per a seguir-lo en qualsevol circumstància. I procurem, sempre, que amb el nostre exemple, les noves generacions aprenguin a estimar, a acceptar i a practicar el sacrifici, però per amor.