Em meravella sempre que molts corresponsals de diaris i d’agéncies traspassin als lectors una idea incompleta o fins i tot inexacta dels esdeveniments que comenten. Això està passant altra vegada amb els resultats de les eleccions del 20 de gener al Land alemany de Baixa Saxònia. Amb una sola i molt honrosa excepció (Gemma Serra, al Punt-Avui) a tots els altres diaris, tant de Barcelona com de Madrid, se’n dóna una interpretació esbiaixada de la que el lector pot treure una idea equivocada de l’actual panorama polític alemany. Abans, però, de posar-me a aclarir conceptes confusos, i pel cas que algú em pregunti o es pregunti si el resultat a Baixa Saxònia té cap importància pels catalans, si ens hi va o ens hi ve res, permeteu-me que li respongui ja aquí.
Per a nosaltres, la importància d’aquestes eleccions al parlament de Hannover resideix en les conseqüències que pugui tenir a les eleccions federals de la propera tardor (segurament a finals de setembre) que decidiran qui serà el cap de govern alemany en el moment que Catalunya faci la prevista consulta sobiranista i el seu govern emprengui el camí que aquesta li dicti. Contra el que molts semblen creure Alemanya no imposa la seva voluntat als altres europeus. Ni ho vol ni podria. Però, això sí, la seva veu té un pes indubtable en les decisions que es prenen a la UE. I no serà el mateix que el cap de govern que hagi de definir la posició alemanya davant d’una declaració d’independència de Catalunya sigui Angela Merkel o el socialista Peer Steinbrück (cas que l’actual candidat socialista ho segueixi sent quan vinguin les eleccions, cosa que no és gens segura degut a les seves continuades ficades de pota polítiques). No es tracta de voler pontificar sobre quina seria la posició envers Catalunya de Merkel o de Steinbrück. Encara trigarem a saber del cert com reaccionaran quan vingui l’hora. Al meu parer hi ha dos factors que fan pensar que Angela Merkel ens seria més favorable que no pas un canceller socialista.
Merkel té un rerafons científic i això fa que fins ara no hagi reaccionat mai de manera visceral sinó molt pragmàticament i atenent-se a dos criteris fonamentals: l’un, els interessos alemanys; l’altre, com a persona que ha viscut dins d’una dictadura, el predomini del concepte de llibertat. Jo crec que tots dos factors poden inclinar la cancellera alemanya a donar suport a Catalunya, per simples raons pragmàtiques. Un canceller socialista tindria segurament més dificultats a posar-se en oposició amb França, que no és gens probable que vegi amb bons ulls la nostra independéncia. Hi ha a més un antecedent que (sense que vulgui dir que s’hagi de repetir) des del punt de vista dels nostres interessos, també pot parlar a favor de la Merkel. Quan es va disoldre Iugoslàvia, un dels primers governs que va reconèixer Croàcia i Eslovènia com a estats sobirans va ser l’alemany (també conservador-liberal com l’actual). L’oposició socialista va votar-hi en contra mantenint que això era posar més llenya al foc enlloc d’intentar una pacificació sobre la base de demanar algunes concessions als serbis de Milosevitx (cosa que no hauria dut enlloc, com no hi duria esperar de Madrid miracles confederals). Aquest antecedent, però, podria ser pels catalans un bon argument al davant d’una cancellera Merkel, però no davant d’un dels socialistes del SPD. I dit això, tornem a les eleccions del 20 de gener.
El to general de la informació (amb l’excepció citada) és que Merkel, a pesar de la seva popularitat, ha sofert una nova derrota. Es recalca la pèrdua d’un sis per cent dels vots, mentre que els liberals que ja tothom creia morts han tret un sis per cent més dels vots que li preveien les enquestes. Són faves comptades, oi?. Molts electors del CDU d’Angela Merkel volien que el primer ministre Mac Allister (fill d’escocès i alemanya) seguis al seu lloc i tement que els liberals del FDP no superarien el 5 % necessari per obtenir escons van votar el FDP. Segons els anàlisis electorals, així ho van fer uns 101.000 votants. El que va passar, però, va ser que uns 24.000 ex-votants dels liberals, pels motius que fossin (entre ells, el seu descontent amb la direcció del partit) van desviar el seu vot cap als socialistes i els verds. I han estat precisament aquests vots divergents els que han portat al canvi de govern a Hannover.
Seria per tant un gran error creure que l’estrella d’Angela Merkel està declinant. A les darreres enquestes, a la pregunta de qui preferirien els enquestats com a canceller després de les futures eleccíons un 68 % es pronunciava per Angela Merkel i només un 28 % per Peer Steinbrück. És clar que aquestes xifres són una instantània actual i que fins a la tardor hi pot haver molts canvis i molts esdeveniments que puguin afavorir encara al candidat socialista. Però després dels resultats negatius d’aquesta cessió de vots als liberals, Angela Merkel ha dit ben txativament que prou d’aquest color i que cadascú lluiti per ell mateix. El seu objectiu clar serà de renovar el seu mandat, fent coalició amb el partit que faci possible l’aritmética electoral. I, avui per avui, no està pas descartat que ho aconsegueixi.
O sigui, amic lector, que tots els que semblen preveure per Merkel una mena de crepuscle dels déus, es fan il·lusions molt abans d’hora. I un punt encara: els que creuen també que un govern alemany de socialistes i verds portaria el final de les polítiques d’estalvi a Europa i que el temps de les retallades s’hauria acabat, es trobarien amb una forta desil·lusió. Igual que a França Francois Hollande ha de rectificar moltes de les seves prometences electorals, per tal de no agreujar les dificultats econòmiques de l’hexàgon francès, l’eufòria amb que pogués ser rebut un canceller alemany socialista duraria menys que la neu a l’estiu. Només cal recordar que va ser l’últim canceller socialista Gerhard Schroeder el que va començar a fer les retallades que calien als sistemes socials molt abans que els altres països d’Europa s’adonessin de la pedregada que s’acostava, encara que això li costés després el càrrec.
Al principi deia que em meravella la poca cura que tenen molts periodistes amb allò quen traspassen als seus lectors. Realment, però, no me n’hauria de meravellar. Només cal veure què escriuen molts corresponsals estrangers sobre el que passa a Catalunya. Els prejudicis personals són sovint més forts que la correcció professional. El mateix passa quan es parla de la contravertida figura d’Angela Merkel. Si l‘amable lector d’aquest article llegeix amb més precaució i escepticisme les prediccions negatives mediàtiques (a la manera de la Cassandra de l’antigor) ho celebraria de tot cor.
