La veritat és que mai no he entès del tot el paper d’ICV-EUiA a la política catalana. Bé, sí, per anar contra el vent de tot, i quedar-se tan ample. Des dels gloriosos anys del tripartit, els “ecologistes de debò” han estat els autèntics mestres de l’ambigüitat i la demagògia. No són en va aquests adjectius quan fa relativament poc van proposar “la creació d’un Estat català amb plena sobirania que es mantingui dins d’Espanya”, i ara farà un any i mig l’Artur Mas del Polònia es preguntava “què voten els verds?” en un gag d’aquells per a recordar.

Tampoc mai he sabut veure què hi troben, els votants d’ICV, en els colíders d’aquest partit polític. A mi personalment, l’agressivitat que desprenen els discursos de Joan Herrera, amb aquells silencis entremig que denoten un profund ressentiment a tot allò que no li agrada, em fan tirar bastant endarrere. I alhora, el perfil de política professional de Dolors Camats que, amb la seva mirada perduda i a l’infinit et fan dubtar sobre si està parlant en serio, o deixa anar una broma; tot plegat em deixa bastant glaçat.

No obstant això, actualment els ecosocialistes tenen el punt de mira posat a ERC després d’haver disparat a Podemos, imposat quotes a Guanyem, i provat una OPA hostil a la CUP. És clar que construir una “alternativa d’esquerres” on no es parli de la independència resulta difícil de vendre. Però tot això ho compensa el fet que ells són els únics que poden fer-se una foto amb els grecs de Syriza, perquè són amics de fa molt temps i igual de “progres” (recordo que el què viu Grècia no té res a veure amb el què passa aquí).

L’altre dia un conegut em va diferenciar ICV de Podemos amb l’actitud i comportament mostrat a la conferència del Sant Pare al Parlament Europeu, el passat mes de novembre. Mentre uns aplaudien el seu discurs, els altres no es van ni presentar al·legant laïcitat, i barreges de poder públic amb l’Església (el Vaticà és un Estat, ho recordo). En altres paraules, els primers van escoltar, i els segons, en un exercici de malcriança van preferir “donar la nota”, tot i continuar repartint lliçons de democràcia i llibertat d’expressió. Per tant, que cadascú que en tregui les conclusions que consideri.

Fa de difícil predir el rol que jugarà ICV-EUiA a les eleccions del 27-S. El seu comunisme descafeïnat, l’estat de guerra continu, i la seva indefinició sobre Catalunya no són precisament un atractiu electoral. A la vegada, apel·lar un front d’esquerres, quan en el fons ho supliquen perquè veuen perillar la seva supervivència fa pensar que ja tenim un altre candidat a seguir els mateixos passos del PSC.

De ben segur ens sorprendran amb algun cant de sirena més, especialment a les municipals del mes de maig. Però el què ha estat clar durant els últims anys en la política catalana és que la formació que va estar durant 7 anys governant amb el pressupost més elevat de la història de la Generalitat ens ha dit, reiterades vegades, que amb ells, NI unitat, NI independència.

Àlex Serrahima
Santa Coloma de Farners. Advocat i silvicultor. Assessor jurídic del Consorci Forestal de Catalunya, patronal dels propietaris forestals. Gestor de boscos familiars. "Als pagesos no cal que ens cuidin, ni que ens estimin; només que ens deixin viure". Humanisme, territori i independència.
@alexserrahima

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorTorna la unitat
Article següentHoraris comercials