Gràcies a un altre dels múltiples errors doctrinals i discursius de l’independentisme català, ja fa temps que la reivindicació dels drets històrics de Catalunya s’ha convertit en, pràcticament, una extravagància.
Primer, què són els nostres drets històrics? Doncs són, molt resumidament, el conjunt de lleis i institucions que regien aquest país fins als Decrets de Nova Planta de 1716. Són, per tant, els fonaments legals que ens donen el caràcter de nació, de la qual es deriva el nostre dret a disposar d’autogovern i, si fos el cas, d’independència política. Que ningú s’equivoqui, no estem parlant de qüestions d’erudits o “essencialistes”, com he arribat a llegir: fer valdre els nostres drets històrics és d’una importància cabdal, total i prioritària.
Vegem-ho amb un exemple proper. Els drets històrics dels territoris basconavarresos es troben recollits a la pròpia Constitució espanyola (“Disposición Adicional Primera: La Constitución ampara y respeta los derechos históricos de los territorios forales (…).”) així com també les lleis que regulen el sistema foral. Tant la Constitució com aquestes normes, inclouen una retroacció al les lleis que regulaven els furs (“los fueros”, que vol dir “conjunt de normes”) durant el Segle XIX, i que venien de l’Edat Mitjana. Poca broma, doncs. Malgrat la propaganda que hem sentit sempre, la realitat és que l’Estat Espanyol sí té reconegudes realitats legals anteriors i alienes al text constitucional de 1978.
Per tant, per si algú dubtava de la importància de tot això, resulta que en el cas basc els drets històrics són aquells que fonamenten legalment el concert econòmic d’Euskadi i Navarra. La clau de la caixa, amics. La competència que tothom considera més important en una nació sense Estat -tant ells que ho saben prou bé, com nosaltres mateixos- resulta que es fonamenta en una cosa que aquí a Catalunya els independentistes hem considerat secundària i anecdòtica: els drets històrics.
Tot plegat fa sagnant la nostra negligència discursiva i deixadesa teòrica. En el nostre cas, afortunadament gaudim d’un consens historiogràfic internacional i d’una càrrega probatòria extraordinària, respecte l’existència dels drets i constitucions de Catalunya. Gaudim, a més a més, de reconeixements parcials en diverses normatives pròpies com el Decret de Restauració de la Generalitat (del 1977, anterior a l’aprovació de la Constitució de 1978), el Codi Civil de Catalunya, o el propi Estatut. I gaudim, per últim, del precedent basc que genera una contradicció total, insostenible jurídicament, amb el nostre cas.
Per altra banda, que un país té dret a ser reconegut com a nació i autogovernar-se és un concepte que també gaudeix de consens internacional, i que és perfectament entès per tothom. De fet, un dels principals camps de batalla entre Rússia i Ucraïna és justament aquest, on aquesta última intenta fer valdre –amb raó- els seus drets històrics encapçalats pel famós Volodymyr i el Rus de Kíiv mentre que el Kremlin l’hi nega, i en conseqüència li nega també la seva condició de nació i la seva sobirania. Tot va lligat i s’entén perfectament a tot arreu.
Per contra, el discurs independentista habitual fonamentat en “els drets socials”, “la majoria democràtica” i altres plantejaments similars, és extremadament coix i no s’entén ni en clau interna, ni en clau internacional. Encara que aquests conceptes poden ser esgrimits, en cap cas poden ser els únics. En altres paraules, tant dins del país com a fora, encertadament ens recorden que si del que es tracta és d’aprofundiments democràtics i polítiques socials, n’hi ha prou amb defensar aquestes reformes en el marc de l’Estat Espanyol, com bé explica el filòsof Jordi Martí Monllau.
Cal posar, de nou, els drets històrics de Catalunya al centre del nostre discurs polític i al centre de l’estratègia del catalanisme, tant a nivell nacional com internacional. En cada ocasió de la manera que toqui, el cas català cal explicar-lo des de la perspectiva que som una nació milenària que disposava d’uns drets històrics, que l’han caracteritzada tal i com és, i que aquests drets li han de ser reconeguts amb les conseqüències que se’n derivin. O això, o seguirem intentant reinventar la roda sense que ningú ens entengui, hi insisteixo, ni a dins ni a fora.
