ELS EFECTES DEL COP D’ESTAT
El passat mes d’agost, en aquest mateix diari, vaig publicar un article que intitulava “La Sentència del Constitucional és un Cop d’Estat”. L’article el vaig escriure el 10 de juliol. Prèviament en forma de carta el vaig enviar al diari Avui que no la vaig veure publicada. Posteriorment en vaig fer l’article que sí es va publicar en aquest Diari.
Ara, el passat dia 23 de desembre, el també diari digital Vilaweb publica un editorial que rotula “Això és un cop d’estat” fent referència a les modificacions legislatives que el Suprem imposa sobre la immersió lingüística. I tots els que vindran a continuació, seran nous cops d’estat derivats del primer.
Celebro que ni que sigui en les conseqüències algú més se n’adoni que aquella sentència del constitucional era “inconstitucional”. L’actual sentència va molt més enllà del que el propi Constitucional va admetre després del 23 F. Quina, doncs, era constitucional, la que va dictar sobre la LOAPA i contra el seu esperit homogeneïtzador o aquesta que el consagra? No ens enganyem. Aquesta sentència és tota una nova constitució, feta arbitràriament i sense legitimitat pel propi Tribunal Constitucional.
No vull creure que hi ha hagut falta de visió. Algú més se n’ha hagut d’adonar que allò va ser un cop d’estat en tota regla, i acceptat aquell, ara totes les lleis catalanes hauran de passar per l’adreçador.
La sentència del constitucional clava dos cops, mortals de necessitat: 1.- Reduir els Estatuts, -lleis que obliguen tots els Governs, autonòmics i centrals-, a lleis sotmeses a la discrecionalitat interpretativa dels Governs Centrals. Per tant la sentència anul·la el rang estatutari.
2.- Es carrega el Pacte de la Transició, resumit en “Ningú no mirarà enrere a canvi de posseir unes facultats reconegudes a tots els nivells i instàncies polítiques, contingudes en els propis Estatuts” No tindrem Concert Econòmic com els Bascos, però tindrem una sèrie de facultats exclusives, com cultura, llengua, etc. i les compartides, amb nivells acceptats i reconeguts als Estatuts.
A partir d’aquesta carregada general, només podem tenir facultats delegades per la via del 151.2 i totes les llei que puguem fer poden anar a la Justícia per ser interpretades.
De ciutadans lliures (?) hem passat a súbdits, tot d’una tacada.
Què podríem fer, doncs? Fer denúncia, com ho va ser el meu article, o com ho és ara aquest editorial de Vilaweb? Més manifestacions del tall de la de 10 de juliol? Proclamar la independència, quan només la vol clarament un terç del país? Seguir com volia el President Montilla d’anar esgarrapant facultats delegades pel govern socialista, per recuperar-les els del PP quan el substitueixin?
Per mi, el que hauríem de fer és bastir un consens nacional sobre la naturalesa de cop d’Estat que va ser la sentència del Constitucional i ara s’aniran repetint amb les noves sentències del Suprem. La que ja tenim i les que anirem rebent.
Espanya no és Turquia, encara que amb aquests mecanismes i d’altres objectius s’hi assembli. Nosaltres formem part de la Comunitat Europea i Internacional, com per poder recórrer als Tribunals estrangers perquè ens emparin.
Aquest consens, per mi, pot ser més fàcil i ràpid que el Dret a Decidir. No demano que s’abandoni res del que s’està fent, però sí mirem de parar aquesta sagnia. Benvingut, doncs Sr. Partal a aquest consens. Qui més s’hi apunta?
