El proper 22 de setembre hi haurà eleccions federals a Alemanya. Els seus resultats no sols seran de gran importància per a tot Europa, sinó també molt especialment per Catalunya, ja que d’elles sortirá el govern alemany que haurà de prendre posicions clares al davant de l’agudització del nostre conflicte amb Espanya. Dels partits alemanys principals ja n’informaran prou els diaris del nostre país. Però he cregut que potser pot interessar als lectors del MD de tenir una idea dels partits situats als dos extrems del ventall polític, dels que generalment se’n parla menys. Començaré avui per l’extrema dreta, que si bé no té cap pes específic important, és sovint motiu de pors a l’estranger; pors d’un possible resorgiment dels ideals hegemònics dels nazis, amb un altre rostre menys cruel, però igualment temible.
Un proverbi antic (no recordo de quin savi ni de quin poble) diu que no hi ha res tan perdurable o que reneixi tan ràpidament com la imbecilitat humana. Si a Espanya encara hi ha franquistes, a Rússia estalinistes, a Itàlia neofeixistes, o a França LePenistes, seria ben estrany que a Alemanya no hi quedessin ximples que admirin la nefasta obra de Hitler i que neguin tot allò que hi vagi en contra, com l’extermini dels jueus a Europa o les crueltats comeses per les tropes especials del partit nazi (les SS) a tots els paisos ocupats. Això és un fenomen normal i només seria intranquilitzador si els neonazis arribessin a aconseguir el suport d’un tant per cent notable de la població. Això, però -per sort- no passa. El que succeeix és que la comunitat internacional no s’esvera si el partit de Le Pen a França, o els neofeixistes a Itàlia, o les extremes dretes a Bèlgica, Holanda o Austria aconsegueixen a molts llocs d’un 10 a un 20 % de vots i formen fracció als respectius parlaments nacionals. Però l’escàndol i l’alarma són grans si a un dels Estats federals alemanys els neonazis aconsegueixen un 6 o 7 % i entren al parlament d’un dels Lands. Molts veuen de seguida l’ombra de Hitler planant sobre el panorama polític alemany. Res de més fals ni de menys objectiu.
L’extrema dreta alemanya, el nucli dur i convençut i el seu cercle de simpatitzants, no arriba més enllà del 3 o 4 % de la població. No cal dir que fins i tot aquest tant per cent ja és massa, però no és res d’alarmant que pugui despertar pors de cap mena en els veïns europeus. Aquesta extrema dreta està fragmentada en tres partits i una sèrie de grupúsculs de cridaners locals. El més gran d’aquests partits el NPD (Partit Nacional Alemany) ha aconseguit un parell o tres de vegades passar la barrera del 5 % de vots i obtenir un parell d’escons, p.e. fa més de trenta anys al Parlament federal, i en aquests darrers anys als de Bremen i Saxònia. Cap vegada no ha aconseguit quedar-s’hi més d’una legislatura i els seus diputats han fet un ridícul esclatant. Aquests èxits passatgers s’han degut únicament a haver pogut reunir una part dels vots de protesta de la part de l’electorat que en un moment determinat ha estat més castigada per circumstàncies temporals o locals de caràcter econòmic i social. És a dir no per cap simpatia a qualsevol ideologia neonazi, sinó per donar un toc d’alarma als grans partits i fer-los reaccionar. Això s’ha vist ben clar en el moment que hi ha hagut altres partits (com l’Esquerra -dels comunistes camuflats- o, recentment, els Pirates) que han xuclat aquests vots de protesta, i des de llavors l’extrema dreta ha quedat fora de l’àmbit parlamentari i centra la seva activitat en l’atiament xenòfob, sobretot contra els immigrats de Turquia i dels Balcans.
La seva presència pública vé donada per les manifestacions cridaneres i ocasionals dels grups de joves (o no tan joves) cap-pelats, amb caçadora negra, botes militars i banderes nostàlgiques de l’Alemanya imperial. Aquests, com a tot arreu on hi ha grups semblants, són gent de poc senderi, sovint socialment fracassats, que s’han deixat enredar pels pocs entabanadors fanàtics que encara somnien en una Alemanya dominadora del món, sense cap estranger a casa i que acabi de matar els jueus que quedin. D’aquests grups n’hi ha sobretot a l’ex-Alemanya oriental on, com a tots els territoris que han sofert dictadures comunistes, l’extrema dreta -per contrast i per oposició- ha crescut més des que es va aixecar la tapadora dictatorial, pot aprofitar els avantatges de la llibertat existent als règims democràtics, i ha trobat adeptes sobretot en els que -per manca de formació cívica i professional- han quedat al marge del progrés general. Segons les darreres informacions del Ministeri de l’Interior alemany, es calcula que hi ha cosa de vint mil joves (o menys joves) diguem-ne “infectats” d’aquest virus neonazi, i d’aquests la meitat tenen la predisposició a usar la violència. Deu mil eixelebrats dins d’una població de vuitanta milions no són gaire, però justifiquen totes les mesures que prengui el govern per tenir-los tan controlats com sigui possible.
Un trist exemple d’aquesta necessitat ha estat el trio d’assassins que s’autoanomenava NSU (nacionalsocialistes clandestins) que en una dotzena d’anys va matar 10 persones, 9 de procedéncia sobretot turca, i una agent de policia en un control de tràfec. Sembla totalment comprovat que es tractava d’un grup de dos homes i una dona, que precisament per actuar ailladament (a part de servir-se d’una mitja dotzena de simpatitzants que els hi van facilitar ajuda logística) van ser tan difícils d’agafar. Sembla, però també, que contrastant amb la fama d’eficiència que tenen els alemanys arreu, els diferents serveis que els hi haurien pogut parar els peus si haguessin estat més ben coordinats, per diguem-ne gelosies burocràtiques i més esperit de competència que de col·laboració, van fracassar estrepitosament. Així, el procés que ha començat el 6 de maig (i que segurament durarà uns dos anys) no sols haurá de dictar sentència sobre els terroristes supervivents (dos es van suicidar abans de ser detinguts), sinó que haurá de donar elements per calibrar les causes de la deficient actuació dels serveis d’ordre de l’estat i per la reforma necessària.
Pot ser interessant de comparar-ho amb el nostre país. Quines possibilitats tindria l’extrema dreta a una Catalunya independent? No ens fem millors del que som i no afirmem per endavant que no en tindria cap. L’actual PxC ja apunta perillosament en aquesta direcció. Els problemes de la població autòctona amb alguns grups d’immigrants i, mentre duri el problema, l’atur de la joventut, poden ser factors que facin possible l’aparició de grups obcecats i intolerants. Aquest, però, només seria una part del problema.
Com no es cansen de repetir veus autoritzades, en una Catalunya independent el ventall polític dels partits actuals sofriria canvis radicals, no sent ja el nacionalisme català un element de definició important. Hi hauria un reajust per paràmetres socials, econòmics, etc. I en aquest reajust no podem pas descartar que es formés un partit protestatari en el que es reunissin els elements més reaccionaris dels actuals PP i C’s a Catalunya -no cal dir amb el suport dels seus correligionaris espanyols- i que intentés ser un element d’inestabilitat per al nou Estat. En general crec, però, que podem dir que els arrauxaments de l’extrema dreta no encaixen amb el taranná de la immensa majoria dels catalans i, amb una mica de mà dreta del govern catalá, aquest segment del partidisme polític es podria reduir a un racó residual, difícil d’extingir, però sense efectes nocius per a la vida general del país. I si hi hagués perill de que fos d’altra manera, tots els demòcrates, siguin del color que siguin,haurien de fer front comú en contra de la intolerància i de l’odi sistemàtic, un càncer que pot desfer les societats que no el frenen a temps.
