A l’hora de definir quina esquerra podem considerar extrema, més d’un lector no estarà d’acord amb mi si, en el cas de Catalunya, hi incloc ICV i CUP. Però el qualificatiu d’extrem no crec poder limitar-lo als grups extraparlamentaris que al carrer fan manifestacions amb la cara tapada, fan totes les destroces que poden, però que no tenen cap força política rellevant. Això seria simplificar-ho massa. Els extrems ho són en funció d’un centre i en la mesura que se’n diferencien. I ho són també en la mesura que persegueixen fites polítiques, sovint utópiques que exigirien canvis absolutament radicals en la vida del país, encara que aquests canvis no siguin compartits per la majoria i puguin portar trasbalsos d’una gravetat dificilment previsible. I és en aquest sentit que crec poder-me permetre de qualificar d’extrema esquerra els partits citats abans. Aquest qualificatiu no comporta cap desvaloració condemnatòria de les persones que els formen, sinó un posicionament clar en el ventall polític. I dit això, puc parlar del cas alemany sense por de suscitar malentesos.
Un dels canvis polítics més importants que hi ha hagut a Alemanya des de la seva reunificació, l’any 1990, ha estat la consolidació del partit d’extrema esquerra, successor del partit comunista de l’Alemanya oriental que, amb les armes soviètiques al darrera, va imposar una dictadura implacable, que va ensorrar econòmicament la seva part del país i va ocasionar innombrables tragèdies humanes. Com ha estat possible que un partit amb aquests antecedents hagi pogut no sols sobreviure sinó aconseguir una notable representació parlamentária?
Durant la seva dictadura, el partit duia un nom que als catalans ens sona conegut: Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED). Quan es va acabar el seu domini, va agafar les regnes del partit la gent que ja abans de la caiguda del mur propugnava una reforma i una obertura de la política d’aquell per, almenys, donar-li un vernís més democràtic. Van canviar el nom pel de Partit del Socialisme Democràtic (PDS) i van apressar-se a amagar a l’estranger els centenars de milions de marcs (occidentals) que el partit havia acumulat en els seus quaranta anys de domini. Aquests diners van fer possible la seva activitat sense estretors econòmiques i van saber aprofitar tots els trucs legals per tal que el govern de l’Alemanya reunificada no pogués recuperar-los.
Com a totes les dictadures, d’una banda hi ha gent que en sofreix, i de l’altra la que en treu profit (Espanya n’ha estat una bona mostra). A l’Alemanya comunista, entre la gent que era del partit per convicció, la que ho era per conveniència, i la que no ho era però també se n’aprofitava, hom pot calcular que s’arribava a una quarta part de la població. Així s’explica que en les eleccions generals alemanyes després de la reunificació, i en les internes dels cinc nous Lands, el PDS guanyés sempre un promig d’un 25 % dels vots a l’antic territori de l’Alemanya comunista.
A la República Federal, tot el que se sabia de l’altra Alemanya (sobretot a través dels lligams familiars entre els habitants de les dues parts del país) va fer que el comunisme, fos estalinista, maoista, trotzkista o com s’anomenés, quedés reduit a petits grups, que tots junts no arribaven més enllà del 3 o 4 % de l’electorat, però que grácies a la seva presència en el sector estudiantil podia moure sempre més soroll quan tenien alguna ocasió de manifestar-se contra el feixisme i l’imperialisme que, per ells, era tot el que no fos comunisme pur i net. Després del 1990, a la part occidental el PDS no hi va tenir res a fer i quedà com un patit regional de l’oriental.
En els anys 2004-2005 el govern del socialdemòcrata Gerhard Schröder va promulgar, amb el nom d’Agenda 2010, una sèrie de mesures per augmentar la competivitat alemanya i per tallar alguns abusos socials, que van ser la base per l’èxit econòmic alemany enmig de la crisi dels altres paisos. Alguns dels utopistes més esquerrans del partit socialdemòcrata (SPD), entre ells uns quants sindicalistes, no van acceptar la reforma i es van escindir del partit. Aquest grupet hauria desaparegut sense pena ni glòria, però el PDS oriental el va aprofitar per fusionar-s’hi i posar peu també a la part occidental del país, canviant altra vegada el nom pel de Die Linke (lEsquerra). Que aquest, d’aquesta manera aconseguís de superar el 5 % de vots a l’oest i el 10 % en el conjunt d’Alemanya (ara torna, però a anar de baixa) es va deure més que res a l’incorporació al partit, directament com a co-President, de l’ex-socialdemòcrata Oskar Lafontaine, home molt popular a l’ala més esquerrana del partit i un populista i demagog amb grans dots de retòrica. Lafontaine, un home extremadament egocèntric, no havia pait que en Schroder esdevingués cap de govern, enlloc d’ell que creia estar més capacitat, i com que l’Agenda 2010 no era del seu gust, d’un dia per l’altre va dimitir dels seus càrrecs de president del partit i de ministre de finances i va sortir del SPD. Aquesta decisió, amb un regust desagradable de rebequeria infantil el va desacreditar davant de molta gent que fins llavors li havia estat fidel i el va convertir en “persona non grata” pels socialdemòcrates.
Al costat de Lafontaine, l’altre home popular de l’Esquerra és l’advocat Gregor Gisy, un home també de retòrica brillant, del que es diu repetidament, encara que ell ho nega, que havia estat un denunciant de la policia secreta comunista. Amb aquests dos homes, l’Esquerra va capgirar l’equilibri de partits que hi havia hagut fins llavors. Però tant la retirada de Lafontaine de la política federal, per raons d’edat i de salut, com el sorgiment de nous partits protestataris, com els Pirates, i recentment un partit anti-euro, ha restat vots a l’Esquerra i ha fet encara més imprevisible el resultat de les eleccions federals del proper setembre.
A part de l’Esquerra, existeixen, com a tot arreu, alguns grupets anómenats “autònoms”, gent jove que mou aldarulls allà on pot i que només és “contra”, és a dir contra tot, sense cap idea positiva, però no són un factor polític, sinó solament un problema d’ordre públic.
Un canvi que s’ha produit gairebé de puntetes ha estat la deriva del partit Els Verds cap a posicions també cada vegada més extremes. Això ha estat possible per la pujada als llocs decisius del partit de gent provinent d’antics grups comunistes occidentals, com Jürgen Trittin, que és ara l’autèntic cap del partit. El darrer programa aprovat pels Verds (en una convenció on la gent d’ideologia ecològica i moderada va quedar arraconada) gairebé ha deixat enrere el de l’Esquerra.
I quins són els possibles paral·lelismes amb Catalunya? És indubtable que dins el ventall polític d’una Catalunya sobirana partits com ICV i CUP, sigui en les formacions actuals o en noves que es formin per reagrupació de les existents, hi tindran un paper assegurat, però -espero- no decisiu. Que el lector no cregui que sóc un “menjacomunistes” reaccionari. El que passa és que (potser per haver tingut a Alemanya una informació objectiva i constant durant décades) desconfio absolutament de les receptes de benaventurança dels partits d’aquest caire. Ara mateix el manifest Forcades-Oliveres que tant d’enrenou ha mogut, no és altra cosa -en gairebé un 90 % del seu text- que (com he escrit a un altre lloc) un munt de retalls polsosos del calaix de sastre del marxisme més tronat i més desprestigiat. Els resultats pràctics on s’han aplicat les seves teories han estat catástròfics, i a tot arreu han portat al poder gent sense escrúpols i corrupta que ha apartat (sovint fins i tot físicament) els idealistes que plens de bona fe volien portar el paradís a la terra. Em mereixen tots els respectes els comunistes que han intentat escampar les seves idees per la força de la convicció i no per l’ús de la força, però aquests han acabat sempre atropellats pels oportunistes i els sedejosos de poder que fan un disbarat darrera l’altre. És contra els Stalins de torn, grans i petits, que es dirigeix la meva repulsió.
Com a revulsiu, però, com a toc d’alerta constant per als partits moderats, l’extrema esquerra té un paper important, i el tindrà també a casa nostra.
Tornant, però, al cas alemany, en un article abans de la nostra Diada intentaré donar als lectors del MD una impressió dels factors decisoris de les properes eleccions i de la meva opinió personal sobre el seu possible resultat.
