S’ha escrit, s’està escrivint i crec que, malauradament, s’escriurà molt sobre l’alarmant retrocés de l’ús de la llengua catalana en les noves generacions. De solucions màgiques no n’hi ha, i les que podem consensuar com a efectives ho seran amb lentitud, massa, si ho comparem amb la velocitat amb què el castellà aprofita les moltes esquerdes del nostre dia a dia per escolar-se a conviure amb nosaltres. L’entorn s’ha tornat molt hostil, els canals d’influència en castellà s’han multiplicat per mil i a tots ens ha agafat amb el pas canviat, a contrapeu, però la badada ha estat estratosfèrica, i no només a les institucions.
Jo tinc tres fills, nascuts entre 2002 i 2012, i en aquests deu anys he pogut assistir assegut a primera fila de tribuna a la tragèdia en que s’ha convertit la presència del català en la seva vida. En el cas de la gran, bona part del seu món era la família dels Súpers, el esmorzars amb el Doraemon, i les primeres cançons de pre-adolescència entonades per Txarango o Dr. Prats. En el cas del més petit, no recorda res del Súper3, el Doraemon en català li sona estrany, i només parla de memes i de vídeos de tiktokers que segurament ni saben que Catalunya existeix. Però vaja, no explico res de nou, i l’únic consol que em queda és veure com és dels únics del seu entorn que s’esforça a mantenir la llengua sempre que pot.
Per la meva feina, entro en contacte habitual amb nens de primària i secundària, hi parlo, els escolto, i és aquí on sí que puc dir que radica un dels grans problemes: molts (massa) no saben parlar català. No em refereixo a que no el parlin bé, a que no utilitzin els pronoms febles, o que deixin caure castellanismes. És que no en tenen ni fava. Potser molts estareu pensant, “és clar, amb tant nouvingut, és normal…”. Fals. Estic parlant de l’Eric, de la Lola, de la Martina, del Leo… nens nascuts a Catalunya, segurament amb pares nascuts a Catalunya que no saben com articular una frase coherent en català. Alumnes de quart de primària, de sisè, de primer i segon d’ESO que segurament dominen millor l’anglès que la llengua pròpia del país on viuen.
Arribats a aquesta situació, doncs, i des d’una perspectiva externa als centres, les preguntes són òbvies. No hi ha una assignatura que s’anomena “llengua catalana”? El català no és (de moment) la llengua vehicular de les escoles, la que hauria de ser habitual? Com pot ser, doncs, que la Leire, de cinquè, em demani “per què no luchaves amb l’espada contra el malo”? Com s’avalua, això, a l’escola? Si bé és cert que un altre debat més que viu en l’àmbit de l’ensenyament és el tema dels exàmens, de les avaluacions, etcètera, em costa d’entendre que es pugui donar per vàlid aquest nivell en una àrea que hauria de ser bàsica. Avançaria fins a secundària, la Leire, si no sabés sumar? Si la resposta és afirmativa, tenim encara un altre problema, doncs.
Tot plegat em porta a pensar que a l’evident deixadesa institucional que hi ha hagut durant anys amb la llengua, hi hem de sumar una deixadesa social, de no veure com en menys d’una dècada el castellà recuperava a tota velocitat un terreny que se li havia guanyat picant pedra durant més de trenta anys.
La més que reclamada reacció de les institucions s’ha fet a cop de talonari per assegurar la presència del català en tots aquests nous canals d’informació i entreteniment, i s’ha posat en marxa (al meu parer, molt encertadament) la plataforma 3cat, cosa que ha fet, per exemple, que les meves filles recuperin sèries de la seva infantesa o de la seva primera joventut. Però no n’hi ha prou, i ens hi hem de posar tots, a tots els nivells.
Com a escletxa d’esperança, en això de les escoles, darrerament estic veient un augment de consciència vers la llengua per part de mestres i professors; “Digues-ho en català” o “si et parlen en català, contesta en català, que bé en saps”. Una mostra que la voluntat i la militància són armes molt més potents del que puguem pensar, la vaig tenir fa un parell de mesos, amb alumnes de cicle mitjà de primària d’una escola de les anomenades “d’alta complexitat”, d’un barri de Barcelona. Molts orígens i realitats diferents que, a més d’un comportament exquisit que ja voldrien exhibir algunes escoles “d’elit” del país, tenien un nivell de català més que acceptable, i millor encara, una actitud d’esforç constant per millorar-lo. Una delícia, venint d’on venim.
