Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de la capacitat de reptar les autoritats, que d’altra banda són absents des de fa anys.
Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades, em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic resti acurat i mínimament net. És la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.
No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost.
La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta. I no es reacciona de cap manera. Molt sovint no es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt.
Hi ha qui pensa que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. És l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no ho és per raons fonamentalment ideològiques. És la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ, sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és essencial a la democràcia, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.
Els provocadors no volen la convivència. Són totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia.
Si es decideix pintar de nou, el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de barruts no fer res amb el motiu que costa diners la neteja.
Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i intentar solucionar els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda. El problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, als bruts i provocadors també.
