Després de la seva aparició mediàtica en el Palau de Vistalegre, Vox va centrar la seva campanya electoral del 2019 en elements econòmics, posant molt d’èmfasi en el liberalisme econòmic com també l’oposició al que ells l’anomenaven elits polítiques. Reclamaven que la despesa política era la principal font de despeses i que tots els polítics espoliaven als ciutadans, sent Vox l’única excepció i l’únic remei a aquest problema. Presentaren una versió del liberalisme on es baixaven els impostos i les regulacions, però sense disminuir les inversions en serveis. En canvi, reclamaven que aquestes baixades d’impostos serien possibles gràcies a l’eliminació de gran part de la despesa política. Sense entrar en la valoració d’aquest discurs, el context en aquell moment mostra per què aquest discurs els hi va permetre obtenir 52 escons. Un moment en què hi havia una forta percepció negativa amb relació a l’estat de l’economia, un fort corrent en contra del bipartidisme i també antipolítica, el que s’anomena en anglès “antiestablishment”, i una onada d’ideologia liberal conservadora. Tot això va permetre que un partit, amb el discurs de Vox, i anomenat per molts economistes públicament com el partit amb el programa econòmic més complex i ampli, pogués aconseguir un gran triomf electoral.
Tot i això, en els subsegüents anys en el discurs de Vox es va produir un canvi, que va arribar al mateix moment que un auge de l’extrema esquerra a Europa, i el seu discurs es va homogeneïtzar amb aquesta. El discurs que Vox va utilitzar a la campanya del 2023 tenia molt menys èmfasi en l’economia, i els únics moments en què es mencionava era usada per posar l’atenció en altres temàtiques com la immigració o les polítiques verdes de l’Agenda 2030. Tota la resta del discurs es basava en els mateixos mantres fets servir a la resta d’Europa. En aquesta campanya van perdre escons, aconseguint un total de 33.
Aquest canvi, tot i anar acompanyat d’un canvi contextual, és causat per un canvi de poder en l’estructura interna del partit. El que s’anomena com l’ala liberal conservadora, de la qual formen part polítics com Macarena Olona o Iván Espinosa, que en abandonar les seves posicions en el partit han parlat d’aquest conflicte intern al partit. Per altra banda, trobem els ultraconservadors, compost per noms com Jorge Buxadé, Ignacio Garriga, entre altres.
Aquestes dues campanyes de Vox tot i ser les dues conservadores, són totalment diferents i mostren un canvi cap a una narrativa més extremista i que antagonitza a diferents col·lectius minoritaris més sovint, i que és molt més similar a la resta de l’extrema dreta europea. Aquest canvi continua sent exacerbat avui en dia, on l’extremisme de Vox continua en augment. En comparació, el Vox liberal en els seus inicis mediàtics sembla un mal menor, que tot i que tenia components radicals i integrants igual d’extremistes, es centrava en l’economia amb un discurs que respectava molt més la intel·ligència dels seus votants i no suposava tant perill per les minories.
