El passat dia 30 de maig de 2025 va morir a l’edat de 85 anys Sefa Amell. Així era coneguda i així firmava els seus escrits Maria Josefa Amell i Comas. Nascuda a Barcelona l’any 1939, Sefa Amell era una activista feminista fundadora del Col·lectiu de Dones en l’Església. Creat l’any 1986, Amell va presidir el col·lectiu fins al 2005. Amb la Sefa ens vam caure bé des del primer dia de conèixer-nos. Vam intercanviar converses intel·lectualment molt estimulants: era una dona intel·ligent, animosa i creativa, i sempre plena de projectes de signe humanístic: la Sefa posava en pràctica un cristianisme de base molt sòlida i era activa en la lluita persistent i raonada pels drets de les dones dins la religió catòlica.
Vaig anar llegint amb gran curiositat els llibres publicats per la Sefa. El prime va ser Insubmises en l’Església (1997), que ella mateixa em va fer a mans, ja que era introbable. Va seguir la lectura de Maria de Natzaret. Dona o arquetip? (2008), tema de reflexió que tocava de ple en les meves pròpies meditacions sobre la figura de Maria, la mare de Jesús. Al llibre Maria de Natzaret: un assaig original i ben documentat, l’autora volia restituir l’estereotip misogin en què sovint s’ha encotillat Maria per esdevenir un referent potent i proper per a la dona del segle XXI.
L’any 2010 Sefa Amell va publicar un altre llibre valent: Crits de dolor… no els sentiu? Des de la Bíblia les dones interpel·len la Història i, finalment, Una història necessària (2011), on la Sefa va deixar escrit el seu pensament i el testimoni viu d’una dona que sempre va creure que l’Evangeli, el seu missatge profund, era alliberador per a les dones. La Sefa, una dona culta sempre en formació permanent, havia begut de les aigües del Concili Vaticà II i tenia una mirada oberta, dialogant i respectuosa amb les diverses creences, així com amb les diferents maneres d’entendre el cristianisme. En aquest àmbit, coneixia bé la teologia que havien desenvolupat dones anglicanes i protestants.
Durant el temps que es va mantenir viu (fins al 2015), i invitada per Sefa Amell, vaig pertànyer al Grup d’opinió Vèrtex, tertúlia de l’Ateneu Barcelonès. El grup propiciat per la Sefa ens reuníem un cop al mes i manteníem un blog on es podien llegir les nostres col·laboracions. La Sefa n’era l’ànima i al blog de Vèrtex hi tractàvem tant temes actuals com de reflexió més profunda.
Sempre vaig sentir empatia i complicitat anímica amb Sefa Amell, però encara més: vaig sentir admiració i estima per una dona forta, coratjosa i mestressa d’unes opinions molt pròpies i dinàmiques fruit d’una vida espiritual intensa en què pensament, paraula i l’obra van ser, amb el capteniment elegant que la caracteritzava, una mateixa cosa.
