No és un problema d’uns partits en concret sinó del conjunt de forces polítiques tradicionals que ens han representat a les institucions d’ençà del restabliment de la democràcia. Ara, es fa més palès en uns partits en concret que no pas en d’altres però que ningú s’enganyi, el que està en qüestió és l’hegemonia del lideratge, iniciativa i impuls polític dels partits polítics tradicionals com a instruments fonamentals per vehicular la participació i garantir el pluralisme polític.

El general aïllament dels partits, la manca de permeabilitat i de renovació, la pèrdua de credibilitat derivada de la diferència entre les idees i els fets o de la percepció d’haver esdevingut agències de col·locació més que instruments al servei del bé comú, els ha portat a l’actual procés de substitució per noves formes de representació que fan bandera precisament de la diferència no només en les idees sinó en el sistema. Els partits tradicionals han passat de ser admirats a finals dels 70, a ser vistos amb indiferència a finals dels 80 i a ser considerats amb menyspreu en ple segle XXI.

La gran pregunta és si seran capaços d’adaptar-se i sobreviure o seran engolits per  una onada antisistema, que per si mateixa, fa enrojolar a molts però no és capaç tampoc d’aportar solucions creïbles i aplicables en un món globalitzat. La bona governança ha de donar respostes en positiu per a tot, que és bastant més complex que centrar-se en la protesta sectorial.

En els propers anys ens haurem d’acostumar a la convivència entre les clàssiques formes de vehicular la política i la presència activa a les institucions de moviments i plataformes que a partir de reivindicacions sectorials van agafant més força.
És bo que la política hagi traspassat la frontera dels partits. No són bons els motius que ens hi han portat. Un sistema electoral amb llistes obertes en circumscripció petita, sola o en model de doble llista, ajudaria a posar a tothom en el seu lloc, partits, moviments i candidats.

Articles relacionatsMés articles de l'autor