Una vegada en un país de faula
hi havia un rei molt mal aconsellat.
Enlloc de sospesar cada paraula
sovint clavava més d’un disbarat.
Que els seus ministres fossin cecs de mena
i fessin els problemes molt més greus,
que al poble s’hi giressin tots d’esquena
amb l’arrogància de pretesos déus,
no l’enutjava pas a aquell monarca
perquè també pensava com molts d’ells.
A aquesta colla de cretins de marca
hi havia molta llana a molts clatells.
Que hi hagués jutges que prevaricaven,
que als lladres els tractaven molt clements,
i bona gent honrada engarjolaven,
al rei no l’immutava poc ni gens.
Allà on més calia d’apagar-lo
havia atiat molt més el foc.
Per qué havia hagut, doncs, d’estranyar-lo
que el poble no el vulgués ni molt ni poc?
Amb tanta corrupció al parentiu
acumulant calés sense vergonya,
tampoc per ell hi havia cap lleixiu
que el netegés de tota aquella ronya.
I així un dia a aquell país de faula
al rei, que es creia ser un incomprès,
li van posar els augurs damunt la taula
un averany que no li va fer el pes.
Van dir-li que d’aquella dinastia
ell en seria l’exemplar darrer
i, trigués poc o molt, s’enfonsaria
la farsa d’aquell règim bananer.
(No malpenseu. És clar que aquest desvari
sols passa en un país imaginari…)
