En relació a la hipòtesi de celebrar una consulta a Catalunya sobre el “dret a decidir” ens plantegem des d’aquí la següent pregunta: pot l’Estat espanyol, ignorar permanentment la voluntat d’una part dels seus ciutadans, que mai tindran la representativitat suficient per a què triomfi una reforma constitucional?
Res ho impedeix jurídicament, si es fa una lectura generosa amb les llibertats públiques i amb la pròpia essència del constitucionalisme democràtic, que és donar respostes a les demandes socials- en aquest cas nacionals- de la ciutadania. La cultura democràtica no lliga bé –no deixaré d’insistir-hi- amb prohibicions de contingut metafísic, quan una pretesa “part” vol esdevenir un “tot” sobirà, i quan -com acabem de veure- no esdevé possible acudir a les vies de la reforma constitucional per a redefinir l’estatus político-institucional d’una “part” que s’expressa majoritàriament amb el desig d’esdevenir un “tot” sobirà propi.
Necessitem governants intel·ligents, que donin respostes a demandes estructurals, identitàries i espirituals de la ciutadania. Que entenguin que la seva funció no és només prohibir, impedir, ni jugar brut. Serà dur, però així és la política responsable i amb majúscules, a la qual els ciutadans tenim dret, com un exigència de la mateixa Constitució democràtica. Per prohibir-ho tot no caldria tenir ni polítics ni governants. Per no escoltar les demandes populars i parlamentàries tampoc.
La mateixa apel·lació al fet nacional català és negada i discutida sistemàticament. Des dels cercles de la política madrilenya i també en amplis sectors empresarials i eclesiàstics per exemple. Es nega que Catalunya sigui una nació. Es una percepció de que són “els altres “ els que ens defineixen a “nosaltres”. Sovint el llenguatge polític oficialista empra expressions com “nacional” per a contraposar-ho a “nacionalista”, una perversió excloent, antidemocràtica, prepotent. Encara em sembla més aberrant l’expressió “nacionalisme perifèric”! On treuen la legitimitat constitucional per a considerar determinades opcions polítiques de segona categoria?
La incapacitat per comprendre altres realitats a banda de la pròpia, altres cosmovisions, és un problema latent de l’Estat espanyol i de les seves elits, fins al punt que la comprensió del pluralisme linguistic, cultural, nacional, és inexistent. Un pluralisme que és molt més profund que el “regionalismo bien entendido”. En això coincideixen dreta i esquerra, i els mitjans de comunicació madrilenys autoproclamats nacionals. Darrerament, l’obsessió contra Catalunya és diària. La voluntat deliberada d’ofendre, també.
Potser ens sobren polítics i ens manquen governants. I manca també cultura democràtica, la del respecte, la tolerància i el diàleg. No hi ha espanyols de primera ni espanyols de segona, perquè alguns s’han apropiat de la idea d’Espanya. La crisi econòmica i el descrèdit de la política han contextualitzat el col·lapse espanyol: financer, ètic, polític, institucional,… Un país que no ha existit mai perquè s’ha volgut construir des de la mentida, la “hidalgía”, el quixotisme, l’esperpent… Com a mínim fa cent-cinquanta anys que seguim igual de malament.
