Cínics, uns sindicats que sobre pinyó fix continuen clamant pels llocs de treball dels que l’estant “ocupant” i ignorant la cua de desesperats que malden per trobar una mica de feina.

Si no s’exerceix pedagogia, no hi ha lideratge. Els nostres “líders” sindicals, buits de contingut, només saben clamar amb veu alta allò que volen i diuen tots els que ja tenen treball. Si no hi ha pedagogia, no hi ha lideratge. Per tant no diguem mai més “líders” sindicals, sinó qualsevol altra cosa. “Caps sindicals”, potser.

Una indústria d’Osona que produeix, comercialitza i distribueix, amb botigues pròpies i franquiciades, productes de consum alimentari, està en vies de fer una ampliació de les granges pròpies, perquè només cobreix actualment un 20% de la demanda. S’arriscarà i mirarà d’arribar a cobrir fins el 40% o el 50%. Qualsevol persona que no estigui en el moll de l’emprenedoria, pensarà que és un disbarat no aprofitar l’estirada de la demanda i anar més enllà. El càlcul de l’empresari, sempre de risc, pensa què li pot passar si aquesta demanda baixa o surt un competidor que ho pugui fer encara més bé. Està disposat a perdre fins i tot el patrimoni personal, si les coses li van malament?

Per tant, com més clamin els sindicats per mantenir la conflictivitat pel “manteniment dels llocs de treball” més espanten els empresaris que, arriscant-se, i malgrat tot, volen invertir. Sobretot els petits empresaris, precisament els que poden resoldre’ns el problema de l’atur. Només que qualsevol autònom contractés un parell de treballadors, les xifres de l’atur baixarien astronòmicament. I aquests tenen por per quan les coses vagin més malament, de perdre tot el que s’han de jugar, fins i tot la casa que haurà de donar en fiança als financers que no li volen descomptar els rebuts, si no ho tenen tot ben lligat..

I els sindicats vinga a cridar! A cridar en contra del Gobierno i de les Patronals. Nosaltres, catalans, hauríem d’ajuntar dues veus, ara en silenci. La dels petits empresaris i la dels aturats que mes rera mes veuen com van engruixint-se les cues dels que com ell, estan esperant inútilment trobar una feina per portar el menjar a taula.

I deixar-nos anar pel sentit comú. Com més penalitzes la sortida de l’empresa, més li tanques l’entrada.

És cert. Hi ha empresaris i empresaris. O més ben dit. Hi ha empresaris i explotadors. També hi ha treballadors i treballadors. O més ben dit, treballadors i abusadors. Com es pot justificar que una empresa de la Noguera –n’hi ha moltes que estan en la mateixa situació- que arribin a tenir un 19% d’absentisme?

Sempre ens mourem amb equilibris i caldrà adaptar-se a la realitat. La realitat d’avui és admetre que un empresari corre molt de risc, i com que volem que continuï fent d’empresari, hem de voler facilitar-li la contractació de la mà d’obra que espera i desespera per trobar una feina. Li volem facilitar la feina, perquè qui no en té, en pugui trobar. I en la mesura que ens acostem a Europa, anirem en la bona direcció.

Mentrestant, els sindicats que clamin… i s’adaptin als nous reptes. Diàleg i més diàleg, amb ganes de trobar punts d’acord. Això és el que ens cal. I la política pels polítics.

Josep Ma. Puig
Terrassa,1937. Va estudiar Lletres a la UB. Execeix càrrecs de Direcció d´Empreses des dels 28 anys, en diferents rams, Jubilat, exerceix càrrecs directius en el Tercer Sector. Militant d´Unió Democràtica des de finals dels 60, Actualment fa compatible càrrec directiu a la Fundació Família i Benestar Social amb els estudis d´orgue clàssic al Conservatori de Grau Mitjà de Terrassa.

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorPinterest, la xarxa social del moment
Article següentMemòria i Dignitat