“A les persones malaltes no se les estima; potser se les cuida, però no se les estima”. Així, de cop i volta, em va llençar aquesta frase una pacient. Perquè així és com se senten moltes persones quan la salut mental no està al lloc que com d’estar.
En general tothom entén que hi ha persones que pateixen depressió o ansietat, però ho entenen durant un període de temps. I si, passat aquest període, encara “no s’han curat” l’empatia comença de decaure i comencen a allunyar-se.
Després ve allò de “Hauries de posar de la teva part” o “Apunta’t a anglès” o “Ves al gimnàs” o “Fes esport”. Sempre missatges d’”esforça’t”, sense tenir en compte que si no s’esforcen és perquè no els queda força.
Potser no els queda força perquè la van gastar “fent coses” quan encara podien dissimular i no volien fer pena, perquè “fer coses” és el que tothom diu que s’ha de fer.
Perquè abans d’estar malament, del tot ja van “fer coses” però l’esforç no els va sentir per sentir-se integrats en cap grup, perquè, és difícil sentir-se integrat quan no et sents bé.
Pot ser que se sentin sols, però que no se n’adoni ningú i, si ho expliquen, senten que se’ls fa responsables de la seva solitud perquè no fan el que s’ha de fer.
Perquè apuntar-se a anglès, a ball de saló, a classes de cuina, a crossfit, a cantar, fer un cafè amb els amics, fer marxa nòrdica, aprendre a pintar o a tocar un instrument, és genial, és imprescindible i és molt terapèutic, però no ho serà si s’ha de fer per força i sense cap il·lusió.
Algunes vegades, potser abans d’apuntar-se a tantes coses, caldrà un treball previ perquè puguin gaudir-les i perquè puguin fer-les amb ganes de fer-les i no “per força”.
