Aquestes últimes setmanes s’ha produït un interessantíssim debat al voltant de l’article que Núria Alabao i Emmanuel Rodríguez van escriure a El Diario sobre la modificació dels marcs mentals polítics que hauria suposat la irrupció de Podemos a Catalunya. La resposta —extensa, amigable i amb infinits matisos— la va posar David Fernàndez, en un article a Madrilonia, on analitzava punt per punt els arguments d’Alabao i Rodríguez, deixant a obra vista alguns entimemes que fàcilment podríem passar per alt, així com qüestionant certs punts del relat de la transició a Catalunya que aquests proposaven. La contrarresposta d’Alabao i Rodríguez no es feia esperar, amb un altre text extensíssim, argumentat i amatent a tots els punts que Fernàndez havia plantejat. Habituats com estem als típics teus i meus, a l’enfitament generalitzat amb el procés, aquest debat és refrescant en la mesura que enterra la destral del partidisme en nom de la discussió pública.
El debat discorre per multitud de meandres: el paper de les classes populars, l’encaix de la CUP en el pacte nacional, la possibilitat o impossibilitat d’abordar la qüestió de la sobirania sense trencar el cadenat del règim del 78, la «Catalunya de TV3» o el perfil del votant de les CUP. Resumint molt i, per tant, essent injustos amb els textos, sembla que la discussió oscil·la entre lectures: entre la lectura del passat per part d’uns, per la lectura mediàtica per part d’altres i, sobretot, per la lectura que el votant pugui fer del desenvolupament del procés. Tot plegat em sembla una victòria avant la lettre del marc discursiu que en principi s’està discutint: «la toma del cielo por asalto». La controvèrsia sobre principis normatius sembla neutralitzada de bon inici, com demostren les últimes línies del primer article d’Alabao i Rodríguez, on fan balanç de la opinió que els mereix el paper de Podemos enfront les CUP:
«Se pueden criticar muchas cosas de Podemos: su estrategia gobernista, su excesiva dependencia de los media, su renuncia a la organización. En todo ello, las CUP le llevan la ventaja de la democracia y de una organización asamblearia. Ojalá estas o cualquier otra nueva formación de la izquierda catalana pudieran demostrar también, que son capaces, como Podemos, de localizar todas las brechas de ruptura allá donde las haya»
La cita sorprèn, ja que sembla reconèixer que Podemos suspèn principalment aquelles assignatures en les quals hauria d’excel·lir: en renovació democràtica i redistribució pública del poder. No obstant, comprenem, al final, que la naturalesa explosiva de la formació de Pablo Iglesias fa la diferència. I a les CUP, després de tot, petonet al front pel seu compromís amb uns principis nobles i cap a casa.
Independència per canviar-ho tot o canviar-ho tot per ser independents
Les qüestions normatives, repeteixo, són abandonades en un llimbs pre o post-polític, ja que més enllà de la confrontació al voltant del soleturisme, l’anàlisi del valor moral de les identitats nacionals resta absent. En general s’accepta el dret d’autodeterminació dels pobles, però en el moment que aquest és llegit estrictament en clau nacional, apareixen les suspicàcies. Al llarg de la discussió apareix principalment un argument: es critica l’estratègia tercerinternacionalista de la CUP, consistent en una aliança popular democràtica de les classes baixes amb la burgesia per lluitar contra l’oligarquia imperialista i, un cop conquistada la república, iniciar l’enfrontament amb la burgesia. Segons Alabao i Rodríguez, el que té de dolent aquest esquema, si el traduïm al marc de la confrontació nacional entre Catalunya i l’Estat, és que l’emancipació de l’administració central, si no va acompanyada d’una revolució democràtica, quedarà sempre en paper mullat: en el marc de la geopolítica europea, no és possible parlar de «sobirania» nacional sense el transvasament de poder polític cap a les classes populars que formacions com Podemos o Syriza reivindiquen.
Acceptem, per seguir endavant amb la discussió, que efectivament la proclama «Independència per canviar-ho tot» no té cap sentit sense el derrocament de les elits catalanes i el règim neoliberal de la UE. Acceptem, també, una lectura poc caritativa del procés català, que l’entén que el seu caràcter social és pobre i menys hegemònic del que acostumem a pensar. Acceptem, fins i tot, una lectura més dura que la realitzada per Alabao i Rodríguez de la «Catalunya de TV3», i pressuposem que el lema «Espanya ens roba» ha estat merament una tàctica adoctrinadora que portarà a un reforçament electoral de CiU i a l’empobriment generalitzat d’una futura república catalana —més injusta i menys democràtica.
Davant d’aquest panorama, resulta evident que l’aposta de les CUP —i de qualsevol altre partit o formació compromesa amb la justícia social— és una estratègia nefasta. No obstant, altre cop la doble implicació entre revolta social i qüestió nacional s’ha vist reduïda a un marc instrumentalista que, en nom del principi de realitat, demana una discussió tacticista. Però veure la sobirania nacional únicament com un mitjà és malentendre-ho tot des del principi, i és un error que, al meu entendre, s’ha comès també en les files de l’independentisme: es pressuposa que les identitats nacionals tenen poc o cap valor pels ciutadans.
Una defensa ètica del nacionalisme
Les teories de la nacionalitat com a constructe històric i comunitat imaginada a vegades ens fan oblidar el valor que els individus atribuïm a la identitat, i sembla difícil que una política que vulgui penjar-se l’etiqueta de democràtica pugui prescindir d’aquelles qüestiones que tenen a veure amb allò que, en filosofia política, s’anomenen les bases de l’autorrespecte. És interessant en aquest punt la caracterització que fa Martha Nussbaum d’allò que constitueixen els béns primaris d’una comunitat política, ja que juntament amb Amartya Sen introduiran la discussió sobre les capacitats humanes. La justícia social, en aquest context, no té merament a veure amb la redistribució de recursos —econòmics o institucionals— sinó amb aconseguir una estructura política que faci possible que els individus posin en funcionament les seves capacitats, que van des de la salut física i el poder viure fins al final una vida humana de duració normal al desenvolupament dels sentits, la imaginació i el pensament, passant per «l’afiliació» a una identitat nacional.
L’oposició entre el tercerinternacionalisme i la «toma del cielo por asalto» resulta un fals debat davant la qüestió nacional. Que sense escapar del règim de neoliberalisme realment existent que proposa la UE la sobirania sigui una nul·litat sembla un argument insuficient. Una Catalunya independent —o federal o una Espanya plurinacional— on, «ceteribus paribus», l’única diferència fos l’absolut respecte cap a la identitat catalana i els mitjans que fan possible el seu esdevenir, ja suposaria un guany de sobirania moralment rellevant: afavroriria el funcionament de capacitats abans impedides. I no sembla raonable esgrimir l’argument de rerefons marxista segons el qual sense una base material que faci possible «l’esdevenir de la identitat», assegurat pel guany de la sobirania real, sigui impossible garantir el respecte absolut cap a tal capacitat: estem parlant del tipus de polítiques «ideològiques» que no venen dictades per la troika o els mercats.
Quan s’adopta una posició tacticista davant la qüestió política es corre el risc de perdre certa mirada calidoscòpica i practicar inconscientment un reduccionisme insensible. Per advertir d’aquesta deriva Nussbaum utilitza una imatge molt gràfica, ja que imagina un món ficcional on per assegurar les condicions materials dels individus s’ha de suprimir el món de l’art en sentit ampli, així com la possibilitat d’una vida realitzada, significativa, en l’esfera cultural: el resultat és un món de porcs ben alimentats.
Això s’aplica, també, en sentit contrari: resulta terriblement perniciós enarborar la bandera al preu de desatendre la resta de capacitats. I en tot plegat cal ser molt conscient que la defensa ètica de la identitat nacional, si bé sembla raonable, s’ha de discutir amb molta més profunditat, ja que només des de certa perspectiva cívica, com per exemple la que proposen els anomenats nacionalistes liberals, podem justificar el seu valor en un context com l’actual. I valgui també com a reflexió final que, a Catalunya, aquest tipus d’aproximacions no semblen abundar: s’acostuma a esgrimir el nacionalisme de «usar y tirar», tant tacticista com el nou constitucionalisme de Podemos, i en això encerten Alabao i Rodríguez al posar l’accent sobre les ínfules de cert independentisme no nacionalista que prova d’arrastrar els individus que prescindeixen dels esquemes identitaris —catalans i espanyols.
No obstant, dol que, fins i tot en un dels debats públics més interessants i significatius que s’han produït últimament, el tipus de qüestions normatives com les que aquí es plantegen hagin estat menystingudes no ja per raons partidistes, sinó per un gir de l’enfoc discursiu. Si les esquerres abandonen les seves repel·lents però necessàries disputes de principis, la conquista del cel serà una derrota estrepitosa. Si, al cap i a la fi, el que se li ha de retreure a les CUP és que el seu «avantatge democràtic», estructura participativa, renúncia al tacticisme i obcecació amb el valor intrínsec de la qüestió nacional els condemnen a una batalla de trinxeres que a dures penes els permeten avançar en els sondejos, només puc dir una cosa: per molts anys.
