Un conjunt de professors encapçalats pel Dr. Torralba han elaborat un codi ètic per a polítics. El document pretén ser, en paraules del propi Dr. Torralba, l’exposició d’uns “deures mínims” que facilitin la recuperació de la malmesa confiança de la ciutadania vers els servidors de la polis. Iniciatives com aquestes em semblen absolutament necessàries avui dia i no comparteixo, en absolut, algunes de les ja aparegudes crítiques a la qüestió.
La setmana passada, per exemple, la periodista Pilar Rahola llençava una crítica respectuosa segons la qual un codi ètic com aquest s’equivoca en l’objectiu que s’ha d’abordar per millorar la democràcia i peca, així, d’ingenuïtat. “La confiança no és la base de la democràcia. La base de la democràcia és la fortalesa del sistema”, ens adverteix la periodista. La tesi de Rahola és que hem de fixar-nos en les estructures del sistema i no pas en l’interior del polític, en si és virtuós o no. “Més que reinventar els conceptes bàsics que ja coneixien els antics grecs per a la res publica, cal reinventar el sistema”, defensa la periodista evocant un dels elements bàsics del pensament liberal: que l’estructura política limiti tant com pugui qualsevol excés de poder d’aquells que ostenten responsabilitats.
Coincideixo plenament amb la periodista en el fet que calen estructures polítiques de caire liberal tan precises com siguin possibles i que permetin la necessària limitació del poder amb l’objectiu d’evitar excessos. Tanmateix, a la citada reflexió sobre l’estructura cal afegir-hi indefugiblement la reflexió sobre la virtut política, la qual cosa no em sembla en cap cas un exercici d’ingenuïtat, tal com afirma Rahola, sinó quelcom molt necessari.
No es tracta d’oblidar, per tant, les lliçons del pensament liberal (separació de poders, control dels governants, vigilància del legislatiu sobre l’executiu, etc.) que, certament, sorgiren després de segles de preocupació infructuosa (sempre?) per la virtut dels líders polítics. No es tracta, doncs, de tornar simplement als tractats clàssics o als miralls de prínceps del primerenc món modern. No és això, certament, Sra. Rahola. Tanmateix, el món liberal en el qual vivim i que ha anat oblidant la reflexió sobre la virtut és pobre políticament (en el sentit ampli de polis) i es demostra insuficient per generar una política sana i integradora. Observem, per exemple, la degradació de la política nord-americana, a raó de la qual intel·lectuals demòcrates com Michael Sandel demanen tornar a parlar de valors morals en política (SANDEL: Filosofía Pública. Marbot Ediciones). Convé recordar que els pensadors liberals no ens van pas empènyer a abandonar la demanda de virtut, sinó que ens van fer veure que aquesta i la creació d’estructures limitatives del poder havien de conjugar-se. Sense anar més lluny, un dels pares de la pàtria nord-americana citats per la periodista Rahola, el propi Benjamin Franklin, va escriure un tractat sobre les virtuts.
Les estructures liberals són necessàries, sens dubte, perquè hom no pot confiar-ho tot a la bona praxi de l’ésser humà. Tots recordem què deia Montesquieu del poder. Ara bé, la societat liberal, únicament dissenyada com un camp de joc on l’individu pugui dur a terme els seus plans de vida amb l’únic límit de la llei exterior, es va empobrint per la renúncia a reflexionar sobre la virtut, sobre l’exigent i difícil distinció entre l’home bo i el que no ho és. Recuperar la reflexió sobre la virtut sense renunciar als èxits del projecte liberal hauria de ser una prioritat. Qui sap si d’una síntesi així, en cas que sigui possible, en podem obtenir una millor política que ens permeti encarar el futur amb il·lusió.
@jordifeixas
