A Nova York feia un capvespre d’abril gris i plujós. A la Verdi Square de l’Upper West Side, don Giuseppe s’ho mirava tot des del seu pedestal amb posat circumspecte i els apartaments aparellats, amb les seves escales als portals, semblaven intimidades al costat de l’imponent Dakota. El Central Park feia llàstima amb els seus arbres i jardins deixats de la mà de Déu, la seva gespa pelada i les aigües del Reservoir i del Lake prou brutes. A la Cinquena Avinguda, sota l’esguard de la façana neogòtica de Saint Patrick, una gernació aliena a la degradació del parc trescava comprant a Lord & Taylor, Abercrombie & Fitch i d’altres botigues, o s’aturava badant davant l’aparador de Tiffany. Al nº 1411 de l’avinguda Broadway, al Metropolitan Opera House, Pau Casals s’adreçà al públic des de l’escenari. Casals havia organitzat aquest concert homenatge, i al seu darrere l’acompanyaven en silenci el pianista i compositor nord-americà Ernest Schelling, el violinista vienès Fritz Kreisler, la soprano barcelonina Maria Barrientos, la mezzo holandesa Julia Culp i el tenor irlandès John McCormark. A la dreta de Casals, el polonès Jan Paderewski era assegut davant d’un majestuós Bechstein de gran cua, amb un canelobre encès a la seva vora.
– Only a few weeks ago, from this same stage, Enric Granados greeted the audience after the premiere of his opera. Arriving in New York after his journey by ship, he wrote his children: your mother and me were afraid during the trip, and we believed that we would never see you again. One afternoon, we embraced each other, and we prayed to God would lead you. Unfortunately their fears became true and they never came back to their country. Since his youth, Granados enjoyed Chopin and he played it delightfully, with a master’s skill. To start this tribute, we thought it would be appropiate performing a piece of the Polish master……. Ladies and gentlemen, I beg you, please, stand up.
L’auditori es posà dempeus. Paderewski encetà la coneguda Marxa fúnebre. La seva sentida interpretació va transmetre el dolor de la separació amb solemnitat i va fer present el record sublimat de l’amic desaparegut que Chopin havia imprès a la seva melodia. En acabar, tot el Met esclatà en una ovació emocionada.
L’estil de Granados, la seva tècnica pianística i el seu geni interpretatiu, s’havien guanyat el respecte i l’admiració dels seus col·legues músics d’arreu del món. Des de jove havia conreat aquestes relacions. L’abril de 1905, interpretant obres de Scarlatti que ell mateix havia transcrit al piano a partir de manuscrits trobats a Madrid, s’estrenà a París, a la Salle Pleyel, on el seu admirat Chopin s’havia presentat a la societat francesa el 1832.
Admirava Goya i tenia una veritable passió per l’ambient que el pintor aragonès havia retratat a les seves obres; fins i tot va dibuixar algunes làmines amb motius inspirats en el món goyesc. Així va néixer la suite pianística Goyescas, dos quaderns amb set escenes que a voltes semblen improvisacions i d’altres una narració continua. L’obra s’estrenà el 1911 al Palau de la Música Catalana, i després a la Sala Pleyel. Aquesta darrera significà la consagració mundial de Granados i la concessió de la Legió d’Honor de la República Francesa. A més li encarregaren una òpera. Granados adaptà el material pianístic de Goyescas com una peça lírica i encarregà el text a Fernando Periquet, i finí el treball a Suïssa. Però l’esclat de la Guerra Mundial frustrà l’estrena a París i el seu amic Schelling aconseguí incloure l’òpera en el programa de la temporada 1915-16 de la Met. A Nova York va coincidir amb Pau Casals, que va assajar l’obra amb l’orquestra, i amb qui oferí un concert a la Friends of Music Society. L’estrena de l’òpera fou el 28 de gener de 1916, amb el mestre Gaetano Ravagnoli com a director d’orquestra i amb el disseny dels decorats i el vestuari a càrrec de l’escenògraf del Met i de la Scala, Antonio Rovescalli. L’ovació final tingué una duració històrica i les crítiques als diaris novaiorquesos foren prou bones, però l’obra es representà només cinc vegades. Després, el president Wilson l’invità a tocar a la Casa Blanca el 7 de març i hagué de canviar el bitllet de tornada: viatjarien en un vaixell holandès des de Nova York a Folkstone, i després a Dieppe en el Sussex francès. El matrimoni Granados arribà a la Gran Bretanya el 19 de març i després d’una curta visita a Londres s’embarcà de nou el 24. Al Canal de la Mànega un submarí UB-29 alemany disparà un torpede que va partir el Sussex per la meitat. En el moment de l’impacte el matrimoni devia estar a la proa, la qual va enfonsar-se de seguida. Granados fou recollit per una llanxa de salvament, però en veure la seva muller debatint-se entre les ones es va llançar a l’aigua per ajudar-la. Tots dos van ser engolits pel mar. La popa del vaixell, on era el seu camarot, fou remolcada posteriorment fins a port. Van morir vuitanta persones.
Enric Granados i Campiña havia nascut a Lleida el 27 de juliol de 1867, on era destinat el seu pare Calixto Granados, nat a Cuba i militar de professió. La seva mare era la santanderina Enriqueta Elvira Campiña. Poc després el seu progenitor fou nomenat governador militar de Santa Cruz de Tenerife i la família marxà a les Canàries, on romangué fins el 1874. Després es traslladaren a Barcelona. Les habilitats musicals del jove Enric es manifestaren de ben petit, i un capità amic del seu pare li donà les primeres lliçons de piano i solfeig. Sovint tocava per a les visites i el pianista Joan Picó va convèncer la seva mare de parlar amb el mestre Joan Baptista Pujol; amb ell començà el seu veritable aprenentatge. En el concurs que Pujol organitzava entre els seus deixebles interpretà amb gran mestria la Sonata op. 22 de Schumann. Tenia setze anys. Felip Pedrell assistí al concert com a membre del jurat i quedà impressionat per la seva tècnica. Des del 1884 fins al 1891 l’Enric rebé classes d’harmonia i composició d’en Pedrell, afegint-se a la llarga llista dels seus deixebles, com Ricard Viñes, Robert Gerhard o Enric Morera.
El seu pare morí prematurament i a la casa dels Granados del Passeig de Gràcia hi vivien la mare i la nombrosa fillada. L’Enric era un dels grans i per tal d’aconseguir treure endavant la família començà a tocar cinc hores diàries al Café de las Delicias, però els amos li feien interpretar refregits operístics amb efectes i floritures barroeres i va perdre aviat aquesta feina. Completava els seus ingressos donant classes de música als fills d’Eduard Conde, propietari dels magatzems “El Siglo”, el qual li pagava un generós emolument de cent pessetes al mes. Amb un ajut de Conde marxà a París per a completar la seva formació. Hi arribà el setembre de 1887 i hi va romandre fins el juliol de 1889, hostatjant-se al mateix hotel que Viñes. Ambdós amics juntament amb en Joaquim Malats foren una colla inseparable i llogaren una mena de tricicle amb el qual feien llargs recorreguts. A més l’Enric es va aficionar a la pintura i sovintejava la casa del pintor Francesc Miralles, antic veí seu a Barcelona, que aleshores ja era cotitzat. Intentà l’ingrés al Conservatoire de París però contragué un tifus i quan es recuperà havia excedit l’edat màxima d’accés. Aleshores començà a rebre lliçons privades de Charles de Bériot, amb qui aprengué la tècnica del pedal i la improvisació. A la ciutat de les llums va escriure l’Álbum de Melodías i les Doce danzas españolas i va consolidar la seva amistat amb Albéniz i la començà amb Debussy, Ravel, Saint-Saëns i Vincent d’Indy.
Ja tornat a Barcelona va editar les dotze danses i va remetre exemplars a Saint-Saëns, Grieg, Gigout, Bériot, Massanet i el rus Cui, dels quals va rebre elogioses felicitacions. L’abril de 1890 va fer el seu debut oficial al Teatre Líric-Sala Beethoven, que havia estat inaugurat al carrer Mallorca el 1881 amb el finançament d’Evarist Arnús, amb un aforament de 2.000 persones i una decoració elegant, i on dos anys després hi actuaria l’actriu Sarah Bernhardt. Granados interpretà la seva Arabesca i algunes de les Doce danzas españolas, acompanyades d’obres de Chopin, Bizet, Saint-Saëns i Albéniz, entre d’altres. Dos anys després hi tornà amb el Concert en La de Grieg, tres danses espanyoles orquestrades i obres de Schumann, Grieg, Mendelssohn i Scarlatti. Alguns crítics començaren a comparar-lo amb el compositor noruec Grieg. El 1891, durant el qual començà la seva llarga amistat amb Pau Casals, participà en la fundació de l’Orfeó Català amb altres joves músics que recolzaren Millet i Vives. Malgrat que a Granados no li agradà el biaix catalanista de l’Orfeó, va donar diversos concerts benèfics a seu favor, i el contractà per a l’estrena de les seves composicions vocals el Cant de les Estrelles (1911) i l’Elegia Eterna (1914).
En 1893 es casà a la l’església de la Mercè amb Empar Gal Llovera, filla d’un industrial valencià, la qual havia conegut l’any anterior. El 1894 nasqué l’Eduard, al qual seguiren Solita, Enric, Víctor, Paquito i Natàlia. Bona part del anys 94 i 95 els passà a Madrid, on intentà obtenir una plaça com a professor de piano al Conservatori i va oferir alguns concerts. De retorn a Barcelona participà en l’activitat de la Societat Catalana de Concerts, però es dissolgué el 1897 i sobre les seves cendres el violinista belga Matthieu Crickboom fundà la Societat Filharmònica: durant els següents set anys Granados tocà vint-i-cinc vegades amb la Filharmònica, sovint amb Casals i Crikboom. A mitjans de 1898 tornà a Madrid per a l’estrena de la sarsuela María del Carmen, que obtingué un gran èxit. El 1900 creà la Societat de Concerts Clàssics i actuà com a director d’orquestra, però després de sis concerts en dos temporades l’entitat es dissolgué degut a la manca de resposta del públic.
El 1901, amb el bagatge pedagògic adquirit i el patrocini, entre d’altres, de les famílies Miralles, Conde i Pi i Sunyer, creà un centre especialitzat en l’ensenyament del piano, l’Acadèmia Granados. Frank Marshall entrà a l’Acadèmia com a deixeble i poc després va esdevenir el professor assistent del mestre i el sotsdirector d’estudis. Granados forjà així una escola pianística amb un particular estil d’interpretació que ha reeixit fins els nostres dies, i plasmà la seva personalitat pròpia per treure el màxim profit de la sonoritat de l’instrument en el seu Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano, que molts intèrprets han considerat el referent de la tècnica pedalística. Deixebles de Granados foren la soprano Conxita Badia, el compositor Robert Gerhard i Paquita Madriguera. A la mort de Granados el seu fill Eduardo va assumir la direcció, però morí prematurament el 1920 i Marshall esdevení el director, canviant el nom a Acadèmia Marshall. Des d’aleshores han sortit pianistes com Alícia de Larrocha -que fou la següent directora-, Mercè Roldós, Enric Torra i Rosa Sabater.
Entre 1901 i 1911, amb text català d’Apel·les Mestres, escriví sense gaire èxit quatre obres líriques. El 1909 oferí un concert de sonates amb el violinista Marià Perelló i el 1910 feu un duo amb Jacques Thibaud al Palau de la Música, amb un concert que havien ofert abans a París. El 1914 tingué lloc el mític concert a la parisenca Salle Pleyel. El senyor Pleyel li demanà de repetir el concert quatre dies després i li regalà el piano de gran cua que havia tocat, el qual es conserva al Centre de Documentació Musical de la Generalitat. El 1912 inaugurà la Sala Granados, situada a l’Avinguda Tibidabo, gràcies a les facilitats donades pel Dr. Andreu, promotor de la urbanització d’aquella zona i cunyat d’en Francesc Miralles.
Quan interpretava no feia escarafalls, era sobri, tocava amb l’esquena recta, el cap ben alt i el posat seriós. Tothom que va tenir l’oportunitat d’escoltar-lo el descriu com un pianista excepcional, sobretot en les obres de Chopin, Schumann i Grieg. I es que Granados fou un romàntic, en el sentit estètic i espiritual de la paraula. Les seves interpretacions i les seves composicions són com una confessió íntima, gentil, que transmeten una imaginació exuberant i, a voltes, una improvisació desconcertant, però sempre amb una elegància senyorívola. Era l’expressió d’una ànima de poeta, que es transmetia també a través dels seus grans ulls, sempre a punt de riure o plorar i d’admirar-se de tot. La seva natural receptivitat fluïa musicalment de manera tan impetuosa que sovint s’aturava pel carrer i escrivia alguns compassos en el punys blancs de la seva camisa.
Poc abans de l’estrena de l’òpera Goyescas, per necessitats escèniques, l’empresari del Met li encarregà un interludi que sonés entre dos quadres. Granados va escriure en una nit la seva darrera composició, però no en quedà satisfet: He fet una cosa vulgar. M’ha sortit una jota!, li digué a Pau Casals. I aquest li contestà: Perfecte! No era aragonès en Goya? Així nasqué el bell Intermezzo, que ha arribat a ser una de les seves peces més celebrades.
P.S.- Àudio/vídeo: Danza española nº7 (Valenciana o Calesera), interpretada per Alicia de Larrocha (4 min, 47’’); El fandango de candil, de la suite Goyescas, interpretada per Alicia de Larrocha (5 min, 26’’); Intermezzo de l’òpera Goyescas, interpretat al cello per Jacqueline du Pré (4 min, 25’’); Capricho español, interpretada per Alicia de Larrocha (5 min, 31’’); Danza española nº8 (Sardana), interpretada per Thomas Rajna (3 min, 50”); Danza española nº12 (Arabesca), interpretada per Alicia de Larrocha (5 min, 37’’); El Pelele, suite Goyescas, interpretada per Alicia de Larrocha (4 min, 12’’).
