[Antoine – François Prévost. Manon Lescaut. Edicions Destino. Traducció de Lluís Maria Todó.]
Manon Lescaut es publicà a París en ple segle XVIII, quan la ciutat era una bacanal de llibertins i mantingudes, aquella societat del plaer i el luxe portada als extrems decadentistes d’abans de la Revolució. Els divertiments amb la novel·la eròtica anaven tan enllà com els seus lectors reclamaven, i podríem entendre Manon Lescaut com una conseqüència més d’aquest bullici, si no fos perquè el seu autor porta la reflexió una mica més enllà.
La novel·la s’inicia amb l’amor dels amants i acaba amb la mort dels mateixos, fins aquí res d’original. Tampoc res de nou pel que fa al protagonista masculí, Des Grieux, un cavaller de bona família que s’enamora de Manon i arruïna la seva vida per ella malgrat saber que ha escalfat els llits de mig París. I el seu amor sofert no mor mai, així que a part de ximple podem constatar que el nostre cavaller és fidel i constant. Ens ha de salvar el relat, doncs, Manon; aquest prodigi de la bellesa femenina. Diuen d’ella que és la primera femme fatale de la història, però certs trets de la dama ens fan dubtar d’aquesta sentència. Curiosament Manon no sedueix ni per ascendir socialment, ni pel gust al vici, ni per pur joc femení. Més que ser una fresca, diríem que es deixa estimar. No és que els busqui, és que la busquen i ella deixa fer, a canvi de rebre regals i diners per comprar-se cosetes. Falla com a femme fatale perquè no té el més important: la consciència de ser-ho. La cosa grinyola pel cavaller quan Manon declara estimar-lo amb tota la seva ànima però, malgrat l’amor, l’abandona per qualsevol altre a la mínima que la reclamen. Qui llegeix l’obra, generalment gent de bona fe, odia Manon gairebé tota la novel·la. L’odia perquè sap greu veure un noi tontet però de bon cor patir per una barjaula. I ens fa ràbia que ella tingui tanta barra i ell no se’n adoni del ridícul.
Però Prévost ens deixa sense poder condemnar (del tot) Manon. A l’última oportunitat per ser infidel, quan esperem l’enèsima decepció, Manon es redimeix. S’arrepenteix de tots els enganys, la desconsideració, el patiment causat, i promet amor etern al nostre cavaller. La gràcia de l’obra és que juga amb la pietat del lector, perquè ens co-responsabilitza del perdó a la pseudo femme fatale.
El lector bondadós perdona Manon i entén que els pecats han estat fruit de la lleugeresa i la inconsciència, i de ser massa ignorant per posar l’amor i la moral per damunt de la felicitat momentània de les riqueses. Però un lector amb més mala llet pensa que ser puta no pot sortir tant barat. Que la nostra Manon ha arribat massa lluny per justificar-se en la ignorància i que les conseqüències del què fas t’han d’acompanyar a la tomba. I tot i que el cavaller la perdoni, el lector pot seguir odiant-la, a ella i a totes les femmes fatales; perquè Manon Lescaut depèn de la facilitat del perdó de cadascú.
