La campana repica riallera
és festa, és festa major
i voleia amb l’aire la bandera
que vol embolcallar-nos amb tota germanor.
Els gegants i els nans alegren la diada,
la vila bull d’encís i d’un especial encant
i a la plaça el ball i la cantada,
havaneres que bateguen sospirant.
L’ofici que celebra el mossèn amb veu segura,
els fidels el seguim atentament
la verge ens somriu amb mirada pura
i ens donem la pau amb sentiment.
Si un cantaire desafina tot és perdonable,
perquè és festa, és la festa gran,
tot és festiu fins l’amagat retaule
vibra feliç com un tendre infant.
Els petits pugen a la nòria que no para
i criden sorpresos en el tren embruixat,
l’anhel i l’emoció brilla en la seva cara
i corren d’aquí i d’allà, no estan cansats.
També jo vaig ser un jorn una nena
i em fonia amb delit amb la gentada,
sentia la sang ardent que em corria per la vena
per ballar a l’envelat fins a l’albada.
Arribaren les absències, l’enyorança
i la festa es marcia com la flor
perdia poc a poc la benaurança
i em sentia abnegada pel meu plor.
Avui he sentir l’orquestra que tocava
i el poble engalanat era feliç,
un marrec al carrer cantava
i jo enyorava aquell perdut paradís.
Passarà la festa i els nans i els gegants
dormiran quiets, a merescut recer,
sentiré el refilet de la tenora que va acabant
i esperaré amb nostàlgia fins l’any que ve.
