Fa dues setmanes va morir el que va ser l’últim President de la URRSS i secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS).

Després de set dècades d’imperi roig, el desembre del 91 es donava per finiquitat de manera definitiva l’aparent equilibri entre dos mons separats pel taló d’acer.  Una separació que s’havia derivat del repartiment de cromos territorials de la Conferència de Yalta segellat després de la segona guerra mundial.  Gorbatxov, promotor de les “reformes” de la Unió, atenallat per les pressions d’uns i d’altres i víctima d’un context completament enverinat i endimoniat,  el 25 de desembre del 1991 renunciava a la presidència en un lacònic discurs televisat mentre s’arriava la bandera de la falç i el martell al capdamunt de l’edifici del Kremlin. Una imatge que ha quedat per a la història.

El dirigent, amb la taca tan característica a l’epidermis del cap -es veu que, durant un temps, els serveis de (des)informació del Règim soviètic la feien dissimular-, sempre ha estat un personatge controvertit. Traïdor pels seus compatriotes -tan comunistes nostàlgics com neoliberals assedegats de capital, tan és així que se li ha negat la categoria d’home d’Estat i no se li ha fet un funeral com il faut– i mocador de fer servir i llençar per les “capitaldemocràcies” del moment capitanejades per Kohl, Thatcher i Reagan. Per molts, Gorbatxov, va entregar, en safata d’argent, al capital i al neoliberalisme més recalcitrant “Friedmanià”[1] tot el que representava la Revolució Bolxevic i a la vegada, per d’altres, Gorbatxov no va ser prou bo portant a terme les reformes promeses. Com algú ha apuntat en tertúlies i fòrums d’opinió: hom diria que, Gorbatxov, intentant salvar la URRSS en realitat la va fer saltar pels aires. El final de la URRSS, a jutjar per la literatura d’uns i d’altres, és més una història de misèries que no pas d’heroïcitats. Les pugnes -sempre petites- pel poder que salpebren la dinàmica del fluid del temps van ser el catalitzador de la més agre de les substitucions en la cúspide de la “mare pàtria”. L’esperança tapada d’occident no era altra que Boris Ieltsin, un senyor coneixedor del sistema amb pocs deutes interns, una ambició desaforada i vista, sobretot, molta vista. I intuïció política. És ben curiós que qui passés a la història com un traïdor fos Gorbatxov i no Ieltsin que és el que, de facto, va signar la dissolució de la URRSS -tan és així que, el matí de l’endemà de fer-ho, en comptes de trucar a Gorbatxov, el primer en rebre la notícia per telèfon i de la mà dels mateixos signataris fou George Bush-.

Una vegada dimitit, Gorbatxov va servir a les democràcies de l’oest com a conferenciant -bàsicament per guanyar-se el pa, doncs sembla ser que amb la pensió que li havia assignat el govern rus no arribava a final de mes- i, fins i tot, va acabar fent anuncis per marques tan poc tan poc sospitoses d’estar sota la dictadura del proletariat com són Pizza Hut o Louis Vuitton. Potser si la seva pàtria l’hagués tractat vertaderament com un pacifista que mereixia honors no li hagués fet falta haver de parar la mà a l’enemic dels “pàries de la Terra” d’una manera tan poc honrosa.

Les reformes que va impulsar Gorbatxov, la Perestroika i la Glasnost no van fer sinó posar de relleu la debilitat d’una estructura que s’aguantava amb pinces. Probablement va pecar d’innocent i més d’un i de dos el titllaven de tou. Pel que sembla mai va estar disposat a vessar sang per mantenir l’status quo i això l’hi va fer guanyar la imatge de dèbil. I ja se sap, que amb els dèbils, tothom s’hi veu en cor. No obstant això i malgrat que fa de mal jutjar, era Gorbatxov qui ostentava la responsabilitat de conduir les regnes de la URRSS i va fallar, no s’ha d’obviar.

Francis Fukuyama, escrivia el 1989 sobre la “Fi de la Història” i pronosticava un futur més pacífic o, com a mínim, més avorrit, menys apassionat. Les conteses i pugnes, segons el politòleg, serien més grises a partir del triomf de l’hegemonia neoliberal  i d’economia de mercat que s’imposaria a les socialdemocràcies després de la desfeta del bloc comunista. Les lluites ja no tindrien d’excusa romàntica un model econòmic o una ideologia, serien simplement pugnes pel control dels recursos i per l’acumulació de capital. Tenia raó?

Passats els anys, potser es pot dir que res ha canviat gaire en realitat. El que hem vist aquesta setmana és com els mitjans occidentals han glossat la figura de Gorbatxov com aquell home que va abraçar el “món lliure” i a canvi només se li feia caritat, a casa seva, tot i desfilar milers de feligresos per davant del seu fèretre, no ha anat al seu enterrament ni el President del seu país.

[1] Per Milton Friedman, considerat un dels economistes més influents del segle XX, premi Nobel d’economia l’any 76, assessor de Reagan i Thatcher i pare del “monetarisme” i de les tesis que s’han imposat com a buc insígnia ideològic en la majoria de les socialdemocràcies que han abraçat l’anomenat lliure mercat que han acabat mutant en capitaldemocràcies.

 

[1] Per Milton Friedman, considerat un dels economistes més influents del segle XX, premi Nobel d’economia l’any 76, assessor de Reagan i Thatcher i pare del “monetarisme” i de les tesis que s’han imposat com a buc insígnia ideològic en la majoria de les socialdemocràcies que han abraçat l’anomenat lliure mercat que han acabat mutant en capitaldemocràcies.