Per a la poeta nord-americana Emily Dickinson (1830-1886), els ocells i els insectes eren una de les poques alegries de la vida, per a la nostra Inés Fernández, també ho continuen essent i al setembre somia amb aquella tardor que va gaudir d’Un estimat i anònim inquilí.
Hi ha un ocellet fosc i diminut que ha triat el porxo per passar les nits. És tan petit que dorm recolzat en una vora de, tot just, dos centímetres. Pot ser una mallerenga, un pit-roig, una bugadera… o potser un pardal solitari, sense família i sense amics…
És espantadís o prudent i caut. Mai podré conèixer-lo. Només un parell de vegades l’he vist sortir volant, com un sospir. Va ser una tarda quan em vaig acostar a l’estenedor, després que el sol s’havia amagat.
M’agradaria fer-li entendre que no corre perill, que faré tot el possible perquè s’hi trobi bé i protegit. Si em tingués confiança li donaria, de la meva mà, llavors de carabasses i gira-sols, i li posaria aigua en un bol, perquè begués mentre estigués amb ell. Després rentaria el bol i el guardaria perquè no vinguessin les rates a beure-hi. Però, només puc adaptar el meu horari als seus costums i, per no destorbar el seu repòs, si em despisto o arribo tard a casa, deixo la roba estesa fins al dia següent.
Ahir a la nit, que el vent dansava frenètic amb les cadires del jardí i el seu udol feia estremir, no vaig poder dormir pensant en ell, tan menut i lleuger… Avui tinc la incertesa de si estarà en el seu recer, si s’haurà salvat de les envestides furioses de l’aire de tempesta… Podria acostar-m’hi i, si seguís viu, veure’l volar, i em quedaria tranquil•la. Però i si per la meva obsessió, en sortir volant, una ràfega l’empeny, ves a saber contra quin objecte, i es fa mal, o es mor del cop? No puc pertorbar el seu assossec per la meva tranquil•litat…
Avui ja ha amainat el temporal. Falta poc per a les set de la tarda i ja és fosc. Il•luminant el cau un segon, amb una llanterna, dono un cop d’ull i recupero la pau… Una boleta del color de la nit, arraulida contra la fusta dorm tranquil•la. És el meu anònim i estimat ocellet.
***
Els fulls del calendari voleien amb les estacions i, de manera casual, he tornat a elevar la vista a la vora del porxo on dormia, l’hivern passat, aquell ocellet i oh, sorpresa! El cor m’ha fet un salt de l’emoció… he pogut tornar a veure aquella boleta fosca allà arraulida… m’imagino que serà el mateix, i dono per fet, que anirà tornant, cada any, per aquesta època… ves a saber des d’on es trasllada, buscant aquest clima fresquet, gairebé fred, que deu ser l’adequat per a ell en aquesta estació de tardor-hivern.
Acaba de començar el novembre. No sé des de quan ha tornat a ocupar el seu “dormitori”… A partir d’avui, tornaré a adaptar les meves activitats als seus hàbits, per no entorpir el seu somni ni el descans.
