Els que som tafaners de mena acostumem a ser també devots del gènere epistolar. Si a més la correspondència involucra qualsevol tipus de relació íntima –val tant un affaire com l’amor més pur-, la temptació és irresistible. Sota el títol ensucradíssim de “Cartes del festeig”, edicions de la ela geminada (una gran aposta des de Girona amb excel·lents títols i que encara no té un any) publica les cartes entre Joan Maragall i Clara Noble el juliol de 1891, el mes que passen separats mentre la “nice nena” és de vacances a Bilbao amb la família i ell a Barcelona, treballant a mitges entre can Brugada i el Diari de Barcelona.
Les cartes permeten seguir diàriament el preludi de la trobada dels promesos. La seva gràcia és veure Maragall més persona que personatge, despreocupat de la forma i abocat a un sentiment que va des de la cursileria més absoluta a l’erotisme en versió teenager. “¿Qué voy yo a hacer con toda una Clarita? ¿Comérmela? Eso no, que se acabaría pronto; ¿ponerla en un altar? Tampoco, que se volvería de piedra; ¿guardarla en una cajita? No, no…llevarla siempre conmigo, hacer que ella y yo seamos uno solo”.
La correspondència crea il·lusió de proximitat, és plena de detalls quotidians; la frontera entre aquestes cartes i un dietari és mínima. “Es que cuando imagino verte con el cabello suelto como me dices, y escribiéndome, me entra un frenesí y una cosa que si te tuviera delante, pobre de ti; ay Ruchita mía, quisiera tenerte sobre ese papel para acariciarte con la pluma”. S’escriuen buscant la presència de l’altre a través del record i a mesura que avancen els dies es perd la por o la vergonya d’escriure tot allò que no es poden dir cara a cara, portant el ritme un Maragall segur de si mateix, mentre la “monina” sempre escriu com si no hagués trencat mai cap plat.
Desproveït de l’excés de sucre, les cartes a l’amic Anton Roura als inicis del festeig (es recullen a la introducció, a cura de Glòria Casals) són també una joia: “the fairy és lo rêve (potser l’últim de ma joventut) i sa imatge s’interposa entre jo i les altres dones: m’imposa la comparació i eixa sempre li és favorable”. Sigui com sigui, el creuament de cartes és un accés privilegiat a la vida privada del poeta de la manera més humana, tot i pensar que si Maragall conegués l’existència d’aquesta obra, el “Juan de tu alma” seria un Joan molt avergonyit.
