Al escoltar la proclamació de l’Evangeli, hauríem de ser capaços d’imaginar-nos que som una més d’aquelles persones que estaven escoltant Jesús, extasiades, sentint com Jesús els hi parlava de coses molt familiars per a ells: el sembrador, el camp, la llavor… Igualment, al llegir l’Evangeli, no hem de fer-ho com si llegíssim una novel·la, l’hem de llegir a poc a poc, imaginant-nos el paisatge i deixant que les paraules penetrin en el nostre enteniment, però sobretot, en el nostre cor, rumiant-les, permetent que ens impressionin, que ens causin impacte.
La manera de sembrar utilitzada a Palestina en temps de Jesús ens pot semblar insensata. La sembra consistia en escampar primer la llavor per tot el camp, sense triar els terrenys que podien semblar més apropiats. Escampaven amb abundància la llavor arreu i, per tant, en rebien els camins, els terrenys pedregosos, els llocs plens d’herbes i de cards i, naturalment, també la terra bona. Després d’haver escampat la llavor, es llaurava el terreny: així la llavor quedava enterrada en els espais menys pedregosos i àrids.
Què ens vol ensenyar Jesús amb aquesta paràbola? Doncs que la sembra de la Paraula de Déu ha de ser sempre molt abundant. S’ha de procurar que arribi a tothom, sense fer una tria prèvia del terreny, és a dir de les persones. Nosaltres no som qui per excloure ningú. Si el sembrador realitzava una escampada generosa de llavors és perquè tots els terrenys poden tenir escletxes per acollir-les. Com també la bona terra pot esdevenir un terreny erm. La paraula de Déu pot trobar indiferència, hostilitat i rebuig. És clar, però és que Déu no obliga ni força ningú a respondre positivament als seus dons.
Si la terra més estèril pot transformar-se en terra fecunda per donar bon fruit, molt més els cors de les persones, gràcies a Déu poden canviar i respondre a la crida amorosa del Senyor. Recordem el que ens ha dit Déu per boca del profeta Isaïes: “La Paraula que surt dels meus llavis, no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat. És com la pluja i la neu que cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden”. La Paraula de Déu, que ressona en la història i que proclamem en les nostres celebracions, és com la pluja d’hivern que cau sobre els camps aparentment morts, però que, més tard, a l’hora de la collita demostra la seva eficàcia.
El Papa Pau VI, en la seva exhortació apostòlica “Evangeli Nuntiandi”, descriu un món “que malgrat els innombrables signes de rebuig de Déu, el busca a través de camins inesperats”. Uns camins que inclouen les sectes, la droga, l’alcohol….. Són falsos ídols, certament, però són també signes de set de felicitat, signes de la inquietud de l’esperit de l’ésser humà que per la seva pròpia naturalesa tendeix a buscar Déu.
Aquesta paràbola del sembrador, és una crida a l’esperança. En el ben entès que l’esperança cristiana no és passivitat a l’expectativa del que pugui venir. L’esperança cristiana és “espera activa”, és lluita amb el convenciment que no lluitem sols, Crist està al nostre costat. No sempre podrem veure els fruits de la nostre sembra i això, als preveres, als catequistes, als pares, als avis, ens pot donar la sensació de que hem fracassat, de que no hem sabut fer-ho prou bé. Però tinguem la seguretat de que tot allò que s’ha sembrat amb amor entra molt endins del cor i no s’esborra fàcilment. Per a nombroses persones, allò que, en la seva infància i joventut es va sembrar en el seu cor, al llarg de la vida, sobretot en moments difícils, els ha ajudat a retrobar la llum. La llavor sembrada dóna fruit al seu temps, quan l’hora de Déu arriba per a cada persona.
A nosaltres ens toca sembrar, però és Déu qui fa créixer la llavor. El que hem de procurar nosaltres és que mai, els nostres propis peus trepitgin i malmetin aquesta llavor que amb tant d’esforç s’ha sembrat.
