HOMILIA, HUMILMENT.
En el comentari a l’evangeli del 7 de febrer passat, Joaquim Vidal i Artés es preguntava què hauríem de fer per què l’Evangeli sigui atraient.
A mi personalment, més aviat em preguntaria com puc fer arribar a la gent les paraules i el testimoni evangèlic. Les paraules, sense testimoni, no serveixen de gaire, per no dir de res.
Una església burocràtica de capellans funcionaris, i de bisbes que han d’anar a la visita “ad limina” portant informes i ratios, no cal que es pregunti res, perquè això és l’antievangeli, l’antiesperit.
Vaig fer un viatge a Israel, fa un parell d’anys. Allí vaig poder viure l’arrelament de les paraules evangèliques, despullades dels oripells, arrelades a la terra seca i esquerpa, i a les persones, i em vaig esborronar. Sempre m’han impressionat les paraules dels evangelis i el missatge clar, claríssim, que ens és donat. Quan les paraules només són paraules ens avesem a tot i la rutina fa la seva feina. No obstant això, el missatge evangèlic, encara avui, després de 2000 anys, continua essent esborronador. No només perquè t’interpel·la, sinó per la grandesa del missatge i perquè encara ara veiem que contraposa els nostres valors.
L’Església Oficial s’obsedeix a fer el que no va fer Jesús. Vol que la gent s’hi acosti després de travessar no sé quantes barreres. És una autèntica gimcana.de Normes, de Catecisme, de Lleis Canòniques, de celibats obligatoris, de discriminacions, en definitiva aptes per a iniciats només. Tot és una boira que tapa i amaga el missatge.
Jesús anava on hi havia la gent i a la vista del seu testimoni, aquella gent el perseguia. No parlava només de Déu, (això ja ho feien a les sinagogues) era percebut com a tal, en forma d’un personatge que trencava tots els motlles i que anava de dret als més necessitats, als pobres, a les vídues, als oprimits, als que eren “ningú”.socialment. Els rics, els benestants, la gent culta, els Arimateas de torn, si el buscaven a Ell era perquè els removia les consciències, i per tranquil·litzar-se-les, però Ell no els buscava.. Només trencava aquesta norma quan intuïa que els podia atreure i canviar.
L’Església vol estar plena de sants. Gent santa i neta de pecat. De quins pecats, però? Tots? O uns sí i d’altres no? Dèiem paraules i testimonis. Tot junt. Això és el que atreu. I això és el que és difícil. Al jove que se li acosta i diu què ha de fer per guanyar-se el cel, li contesta que compleixi els manaments. I quan li diu que ja ho fa, li demana que s’ho vengui tot, ho doni als pobres i el segueixi. No el demana a tothom el camí de santedat, perquè sap que això no es donarà mai. És per això que diu als seus que siguin llevat, i sal, per transformar la societat on visquin. Paraules i testimoni. I com a consol i premi, els recita les meravelloses i revolucionàries benaurances.
L’Església és universal perquè el seu missatge és universal. No perquè tingui edificis i gent apuntada a tot arreu. Jesús va prometre l’Esperit Sant perquè tan limitats com som, ja sabia que li esmenaríem la plana. Al final, l’Església s’ha convertit en una immensa barraca (si aquesta paraula la trobeu despectiva, digueu-ne tenda) on a dintre hi ha la possibilitat que aquest Esperit es manifesti en paraules i testimonis que són sal i llevat transformadors de la realitat pagana. Pagana, la d’aquí i la d’arreu.
