Aquest últim diumenge 28 hi va haver la trobada gegantera a Barcelona per celebrar els sis-cents anys d’història documentada de la tradició. No vaig dubtar en cap moment en assistir en una celebració de la cultura catalana d’aquesta magnitud. Quan estava a la plantada dels gegants, vaig observar que hi havia gegants d’Alcalá de Henares, cosa que em va sorprendre. Era conscient que aquesta tradició s’estenia a zones de València, Andorra, les Illes Balears, Aragó i fins i tot Catalunya nord, però mai havia pensat que s’estenia fins a Madrid. Veient alguns dels altres assistents vaig veure que també hi havia gegants d’altres localitats de Navarra i Madrid.
Aquest fet em va recordar una noticia del mes anterior, la mascletada de Madrid, i com la capital va realitzar una tradició del País Valencià, fet impulsat per l’ajuntament de la ciutat en aquell moment, en mans de l’alcaldessa Isabel Díaz Ayuso.
Les celebracions tradicionals són una cosa que, a simple vista, està dedicada simplement a l’oci i a la reproducció d’una història. No obstant això, per l’estat nacionalista, la cultura és una eina molt poderosa per crear una noció de permanència a una nació. És per això que constantment al llarg de la història dels últims segles, institucions públiques impulsen tradicions. En alguns casos, s’ha intentat eliminar elements de les identitats regionals, que no aporten a la unificació. Tanmateix, molt més comú és l’extensió de certes tradicions regionals a la resta de l’estat.
Amb això no vull dir que la tradició gegantera a altres regions d’Espanya sigui menys orgànica que a Catalunya, però com també amb el cas específic de la mascletada de Madrid, cal analitzar cas a cas, i també cal entendre que un impuls institucional pot potenciar o endarrerir una adopció de la tradició.
En tornar a casa, després del gran esdeveniment geganter a Barcelona, vaig tenir curiositat de veure els gegants de la ciutat de Madrid. Eren diferents, com també el que vaig observar a la cercavila, tenien un aspecte més caricaturesc, similar a l’estil de les falles. Vaig entendre la raó d’això, i és que va ser Regino Mas, un reputat faller de València de l’època, qui va ser contractat per l’ajuntament d’Arias Navarro per fer les figures, ja que segons l’alcalde franquista, Madrid necessitava gegants a l’açada.
Determinar si aquesta mena d’impulsos de les tradicions regionals a la capital del país són un intent conscient d’homogeneïtzació cultural és complicat. No obstant això, és innegable que aquest és el resultat que tenen.
Tampoc és un misteri que el franquisme va intentar utilitzar les tradicions regionals com un element unificador de l’estat, més que mostrar-les com a elements que trenquen amb l’homogeneïtat, i per tant negatius pel nacionalisme estatal. És important ser conscient com la cultura pot ser manipulada per certes institucions a llarg termini, per transformar-se i donar lloc a altres nocions identitàries.
