Diria que no es pot superar aquest problema del Sida només amb diners, tot i que aquests siguin necessaris; però si no hi ha ànima, si els africans no ajuden (comprometent la responsabilitat personal), no es pot solucionar aquest flagel distribuint preservatius; al contrari, augmenten el problema.

Benet XVI

Entenc que aquestes paraules hagin pogut incomodar els nois d’Iniciativa, que han decidit presentar una Proposició no de Llei al Congrés per reprovar-les. Ho entenc no només perquè és la capacitat de patir aquestes petites incomoditats el que els garanteixen el sou, sinó perquè també a mi, que treballo gratis i m’incomodo baratet, em van molestar. Em van molestar perquè contradeien les meves propies conviccions, aquelles que Herrera posa en boca del sentit comú per afirmar que “l’única via possible i lògica per aturar la Sida a l’Àfrica és l’ús del preservatiu” i que “les declaracions irracionals del Papa s’aparten del que defensa la comunitat científica internacional i és una mostra de gran irresponsabilitat”. Però precisament per això no em van molestar tan com llegir, pocs dies després, l’article The Pope might be right, d’Edward Green, on el científic i investigador en salut pública de la Universitat de Harvard afirma que “l’evidència empírica demostra que el Papa té raó” i que, a diferència de països com Tailandia o Cambodja, la promoció de l’ús del condó no ha ajudat a rebaixar el nombre de nous contagis a l’Àfrica.

A mi aquestes notícies m’incomoden de la mateixa manera que saber que no n’hi ha prou de canviar el President dels Estats Units per acabar amb la guerra i la tirania al món, que no n’hi hauria prou de donar el meu sou a una ONG per acabar amb la fam a l’Àfrica, o que no n’hi hauria prou de condonar el deute extern de tots els països que en tenen per acabar amb la pobresa. Com, de fet, m’incomoda que tampoc n’hi hagi prou d’escriure cartes al diari per convertir Cuba en una democràcia exemplar, que tampoc separar la brossa en bossetes de colors sigui suficient per dominar el clima o que fer portar els periodistes davant la senyu no sigui suficient per garantir que un Conseller d’Interior faci bé la seva feina.

Entenc les incomoditats dels noiets d’ICV perquè són precisament els seus enemics existencials els qui més han fet per lluitar contra el Sida a l’Àfrica; l’església catòlica a través de les missions i George W. Bush a amb el pla PEPFAR. I les entenc perquè jo també voldria ser capaç de solucionar el problema del Sida a l’Àfrica fent callar el Sant Pare i repartint milions i milions de condons per tots els africans amb trempera matinera, perquè sóc gandul de narius i jo també aspiro a un món tan fàcil d’endreçar com la meva agenda, però si malgrat la mandra alguna cosa crec haver tingut temps suficient d’aprendre és que quan la realitat ens contradiu l’error acostuma a ser nostre.

Barcelona, 1985. Llicenciat en filosofia i màster en Pensament Contemporani. Interessat en la història de la filosofia política. Actualment treballa sobre la relació de Martin Heidegger amb el nazisme i sobre el pensament de Leo Strauss i Richard Rorty. Col.labora amb la Fundació Catalunya Oberta i és Ajudant de redacció de la Revista Diàlegs.
@ferrancab
Article anteriorMiro enrere
Article següentEl govern dels bords