El primer que cal dir abans d’abordar Lliures o morts (Columna, 2012) és que sovint, quan es parla de novel·la històrica, hi ha algun despistat que apunta: “Està bé que se’ns recordin coses que havíem oblidat”. El gran problema és que, com deia Unamuno, només es pot oblidar el que se sap. I és que fins i tot en fòrums arrauxats es comprova com hi ha qui es passa de la guerra de Separació (o dels Segadors, 1640-1652) a la de Successió (1702-1714) amb aquella alegria que proporciona la ignorància. Aleshores se situa el comte-duc d’Olivares a la segona i es parla de botiflers a la primera i embolica que fa fort. Aquesta ignorància s’ha d’excusar parcialment perquè és fruit, no és menys veritat, d’una ocultació.
Pel que fa a la novel·la, s’ha de dir d’antuvi que està tenint una excel·lent acollida entre els lectors. L’èxit comercial s’ha traduït en 6 impressions que sumen 13.500 exemplars, la qual cosa indica que el llibre agrada i es recomana. Si no fos així, passat l’impacte publicitari de la sortida d’una novetat, la novel·la hauria anat fent la viu-viu. No cal ocultar que sobre el llançament del llibre planava una ombra amenaçadora: la sortida gairebé simultània de Victus, de Sánchez Piñol, que podria haver passat com un corró per sobre de la primera. Però el llançament de Victus es va produir a l’octubre i no al setembre. Mentrestant, es va produir l’11S històric i un gran nombre de compatriotes àvids d’èpica nacional es van apropar a la història del miquelet Ermengol Amill i la Guerra de Successió a través de les pàgines de Lliures o morts. Publicat Victus, a més, molts lectors s’han decantat per l’obra de Jaume Clotet i David de Montserrat en descobrir que la de Sánchez Piñol no era en català (la traducció sortirà pels volts de Sant Jordi).
Un altre aspecte afegit de l’èxit del llibre té a veure amb l’habilitat amb què els autors han jugat les cartes de la promoció. En uns temps en què les editorials s’ho pensen abans d’invertir diners en la incerta aposta de la publicitat, els autors han tingut molta presència en xarxes socials, fins i tot abans que el llibre es publiqués: pàgina de Facebook, compte de Twitter i pàgina web. A més d’això, han presentat el llibre en més de 50 poblacions de tot el país. A això cal sumar-hi una bona relació amb els mitjans (els autors són periodistes) i ressenyes en diversos blogs influents. Tot plegat fa que el llibre sigui un dels que millor he vist defensar pels autors, amb uns mitjans modestos.
Cal destacar l’afany didàctic de la novel·la, que els autors situen dintre de l’edutainment, l’entreteniment educatiu. Això explica el glossari i guia de personatges, que contribueixen a la divulgació de la història pròpia des d’una perspectiva nacional catalana. El propòsit educatiu s’estén al camp de les etimologies curioses, ja que es parla de l’esmentat botifler (al qual s’adjudica un origen diferent que a Victus) o de com el terme anglès groggy prové del terme groc (pel color de l’aiguardent català, per bé és una etimologia discutida). Tampoc no es defuig l’explicació de l’origen de l’expressió can Felip per referir-se al vàter.
Pel que fa als personatges, Lliures o morts presenta la novetat de centrar-se en un protagonista poc o gens conegut, al qual treu de la foscor: el miquelet Ermengol Amill. Però també ajuda a veure sota una nova llum altres personatges històrics: Jonathan Swift (efectivament, el nefast –per als catalans– autor dels Viatges de Gulliver), l’ambaixador Dalmases, el secretari d’Estat Vilana Perles, el virrei Jordi de Hessen, Josep Moragues, Bac de Roda, etc.
Si hagués de destacar alguns dels punts forts pel que fa al contingut de la novel·la, els resumiria en tres. El primer és que aclareix el perquè de la resistència a ultrança. El segon és el detallisme amb què es refereix al context d’aliances i a la importància que per a Catalunya va tenir el pacte de Gènova (1705) amb Anglaterra. La base històrica de Lliures o morts és molt sòlida, cosa que la col·loca més cap al cantó de la història novel·lada que de la novel·la històrica, aquella que utilitza la història com a teló de fons. El tercer punt fort del llibre és que no s’atura amb la caiguda de Barcelona, sinó que parla de les conseqüències de l’ensorrament, de forma eminent l’exili de 30.000 catalans, les execucions, la demolició de castells, la construcció de la ciutadella de Barcelona i el Decret de Nova Planta (1716).
Pel que fa a la presència de tòpics, en la seva major part són excusables perquè els temes universals són limitats. El motor de la venjança, per exemple, és previsible. No tant una anagnòrisi final que s’esdevé en un moment anticlimàtic –no vull concretar més, per no aixafar el desenllaç als futurs lectors–. També es podria retreure una certa manca de profunditat en el tractament d’algunes figures històriques, massa iguals entre elles.
En resum, el tracta d’un llibre escrit amb ofici i molt treballat, com evidencien tant el gruix del volum com la necessitat de recerca i coordinació entre els autors. El resultat és una indagació mitjançant la ficció en l’origen del Residuals o independents? del president Pujol, versió 3.0 del “lliures o morts” o “constitucions o mort” que es va escriure en algunes banderes negres durant el setge a Barcelona. Un setge cruent que es prolongà des del 25 de juliol de 1713 fins a l’11 de setembre de 1714 i que, un cop conclòs, va donar a peu a l’inici de l’intent d’anorreament lingüístic i cultural del Principat.
