[Una espia a la casa de l’amor – Anaïs Nin – Labreu Edicions]
“La culpa és l’única càrrega que les persones no poden dur totes soles. Tan bon punt es comet un crim hi ha una confessió a desconeguts. És l’únic alleujament: confessar, que t’agafin, que et jutgin, que et castiguin. Però no és tan senzill. Només una meitat vol reparar el que ha fet, deslliurar-se dels turments de la culpa. L’altra meitat vol seguir sent lliure. O sigui que només una meitat es rendeix, i crida: atrapeu-me!, mentre que l’altra crea obstacles, dificultats; mira d’escapar-se.”
Dur vides paral·leles mantenint marit i amants sense embrutar-se la consciència és la innocent intenció de la protagonista d’”Una espia a la casa de l’amor”; d’Anaïs Nin. Aquesta obra, més somni que novel·la, fruit d’un univers dens i dispers, és la història d’una dona que es debat entre la llibertat i la culpa. La Sabina es casà de molt jove amb un home dòcil i bo, que li fa d’aixopluc i de centre de gravetat, de refugi per als moments de debilitat. Però a ella aquesta vida de casada li sembla una gàbia, i com que no sap què vol, manté aventures amb diversos amants a la recerca d’alguna cosa. Per adaptar-se a cada amant ofereix una personalitat diferent, màscara sobre màscara: es modula i es recrea a les necessitats dels qui la busquen. Quan es cansa dels amants, torna al marit; que viu enganyat per l’aparença de fragilitat d’ella i els seus suposats viatges de feina. Per la Sabina, el repòs és com la mort, i mai no passa gaire temps fins que torna a sentir-se atrapada i a escapar. És un personatge tan contradictori que fa que l’odiem i la compadim alhora. Desperta tendresa per la figura de noia perduda, que fa mal sense voler-ho intentant cridar l’atenció. Però provoca rebuig per la hipocresia de criticar el masclisme seduint amb l’escot i per considerar el fet que els homes s’aturin a mirar-la quan passa “causa d’un nutrient femení, com el pol·len”.
A cada amant una màscara, a cada màscara una mentida. Aquesta vida d’enganys i amagatalls no triga a fer aparèixer la vergonya que segueix al pecat. La llibertat és el nostre bàlsam però la farsa té un preu que és costós i desgasta: la culpa, que castiga i mortifica. La Sabina, com totes les pecadores que no tenen maldat, desorientada i indefensa, acaba buscant la redempció: vol alliberar-se moralment quan la llosa de mentides comença a pesar massa. La Sabina volia subjugar la realitat al desig però no pot assumir el cost d’aguantar els remordiments. “El meu primer crim el vaig cometre contra mi mateixa: va ser enganyar-me.”
Al final, de les dues meitats, la que volia confessar i la que volia fugir, només en queda la primera. Tot acaba en l’alleujament de la confessió: la necessitat de ser perdonats i redimits. “Vaig corrompre el que s’anomena la realitat i ho vaig fer en favor d’un món més meravellós.” Aquesta moralina de conte filosòfic francès fa perdre força al relat de l’Anaïs: ella és potent en els somnis, però no és prou forta per la dura realitat. Nosaltres podem condemnar-la o perdonar-la, però una confessió amb penediment bé val la nostra misericòrdia.
