El dia que vaig escoltar un àudio en què se sentia Aznar parlant en italià no vaig saber si plorar o riure. El monolingüisme espanyol incapaç de cap altra llengua perquè es deuen creure encara amos d’un imperi que els EUA van acabar de desballestar a finals del XIX. Ara el contingut lingüístic de la LEC els fa patir. No poden entendre que accedim a la comprensió del món a partir del català. Amb el català no n’hi ha prou, és clar. Però és que amb l’espanyol, tampoc. L’espanyol et dóna tan sols per entendre’t amb els països pobres del món. 400 milions de parlants, però aquesta és una xifra que no vol dir res. I, d’altra banda, ¿quants presidents ha tingut Espanya que hagin conegut, hagin usat, cap altra llengua que l’espanyol, tret de Prim, és clar, que va durar tan poc, d’altra banda? ¿N’hi ha hagut mai cap que s’hagi expressat en gallec, o en basc, o en català? ¿No hauria de ser una condició indispensable, per ser president d’Espanya, mentre Espanya tingui el territori que té, dominar les quatre, o cinc, llengües que s’hi parlen? ¿Per què aquesta indigència lingüística? Només per una qüestió de poder?
Però és que, a més, a escala internacional és d’un ridícul espantós haver d’anar pel món tan mancat. Suárez, Aznar, Zapatero no han sabut mai cap altra llengua que l’espanyol. I González una mica de francès tan sols. Calvo Sotelo no ho sé, però no crec que hagués anat gaire més enllà. L’únic polític amb talla d’estadista que ha sabut altres llengües a banda de la seva ha estat precisament Pujol. Francès, anglès, italià, alemany. Com a mínim aquestes. Amb accent català? D’acord, amb una mica d’accent català, però mostrant sempre aquell toc de classe i d’elegància que aporta el fet de saber llengües i usar-les allà on sigui menester. Aznar en italià? Vergonya. Aznar en anglès? Pobres d’aquells estudiants de Georgetown. I Zapatero maltractant el francès en plena Assemblea Nacional francesa i sense immutar-se. En aquest sentit, s’ha de dir que Espanya té sort del rei. El Borbó pot ser el que vulgui, però no es pot negar el coneixement que té de moltes llengües, no sé exactament quantes, però són moltes en tot cas.
A Catalunya, però, on encara discutim si la integració al país passa per l’exigència d’aprendre el català, no és que anem gaire més bé en coneixements d’altres llengües. En general, sabem una mica d’anglès, més aviat poc, o en tot cas de manera insuficient. Ja no sabem a penes francès, perquè ha deixat de ser obligatori a les escoles i ens trobem amb l’absurd d’haver d’entendre’ns amb els veïns del nord en una tercera llengua, que no és ni la nostra ni la d’ells. A mi m’agrada la gent que sap llengües. La gent que sap llengües té un atractiu afegit. Crec que se n’han de saber com més millor. Les llengües sí que t’obren les portes del món. I no n’hi ha prou amb l’anglès. Amb l’anglès potser podràs entendre’t amb molta gent de diferents països. Si vas a Holanda, o a Suècia, per exemple, no tindràs cap problema per entendre-t’hi en anglès -el parla tothom, i molt bé. Però només tindràs accés als seus cercles i començaran a considerar-te amb simpatia si parles neerlandès o suec, que és la seva llengua. Cosa ben lògica, d’altra banda. I així a tot arreu. Ara, és clar: hauríem de començar per no doblar cap producte audiovisual, ni a la televisió ni al cinema. Versions originals i, si per cas, amb la crossa dels subtítols. No doblar és el que han fet tots, o gairebé tots, els països civilitzats, Portugal inclòs. Fóra un primer pas.
