Disposar de massa informació és ja una realitat. Segurament els periodistes més veterans mai haguessin imaginat que aquestes dues paraules (massa i informació) poguessin tenir una connotació tan negativa. Però observant la realitat mediàtica, descobreixo amb recel que estar informat no equival a ser un ésser més conscient, un ciutadà o ciutadana més compromès: més informació sovint ve acompanyada de més indiferència.
Rebem informació d’un costat i d’un altre –dels mitjans tradicionals: diaris, televisió i ràdio; i cada vegada més dels nous formats, mitjançant Internet, les xarxes socials, els diaris en format electrònic, etc. – i no podem assimilar-ho tot. Ens resulta impossible. Volem saber tot allò que passa arreu del món i en el moment en el que està succeint. Els nostres ulls veuen i segueixin desenes de línees de paraules diàriament i, al final del dia, què ens queda? La realitat és que molt poc. Sabem una mica de tot, hem sentit a parlar d’allò que és cada dia actualitat, però sovint no comprenem res, ni tant sols ho podem retenir.
A vegades som nosaltres mateixos els qui busquem una gran quantitat d’informació que no ens és necessària per formar-nos una opinió sobre certs temes. Volem tenir una opinió formada de tot, quan ni tant sols els grans intel•lectuals del nostre temps, o d’èpoques anteriors, la tenen. Però no tot és culpa dels usuaris/lectors/públic. El mea culpa deixa pas a una altra realitat: hi ha una gran quantitat d’informació, sobretot a la xarxa, inútil i molt sovint repetida en diferents mitjans que no aporta res nou i sobre la qual pivotem sense sentit.
És en aquest context on, paradoxalment, la informació esdevé tòxica. Tòxica com a contrària a benèfica. No només ens fa tornar més indiferents, sinó que a vegades fins i tot saber més ens du a desentendre’ns, a menysprear situacions, a treure importància a fets que realment en tenen. Quan no tens temps de pair allò que veus i llegeixes, és pràcticament com si mai ho haguessis vist. La informació no és un regal: mal canalitzada, pot no dur-nos a ser millors persones. Al final ens trobem més aparentment informats, però la realitat és que som més realment indiferents.
I per tant, cal un revulsiu. D’entrada, donar la benvinguda a la informació, però saber destriar què és informació i què és propaganda, o directament, material nociu. No es tracta de moralismes sinó de cànons estètics i ètics: hi ha informació absurda que no contribueix a res més que a omplir de lletjor el nostre entorn, i no aporta res. En canvi, cal saber veure què és informació incòmode però amb un pòsit constructiu. No vivim en un món de color rosa, però tampoc és negre, i cal que dins del maremàgnum on ens movem comencem a saber identificar d’on vénen els raigs de llum. I a partir d’aquí, construir. Sense anar amb el lliri a la mà i amb determinació.
Hem de saber traspassar tanta informació a un territori on destriem què serveix i què no. I el que no, que marxi per la trituradora mental i no deixi pòsit, perquè encara ens indigestaria. En canvi, tot allò que avui sabem i ahir no, i que pot ser positiu o detonant per a l’acció, ha de servir per posar-nos en marxa.
Benvinguda informació que ens treu de la ignorància, però benvinguda amb un sedàs.
Nerea Rodríguez
Twitter: @NereaRodriguezD
