Hem superat, crec, l’etapa en la què un esdeveniment determinat era la notícia més interessant durant molts dies. Ara estem en una altra en la que tot passa més ràpidament i sovint simultàniament. Parlar de les coses que passen ens sembla ja que és com mirar-se instantànies d’un moment que de seguida se’ns escapa i fa lloc de seguida a altres de vegades inesperades. Per això avui no parlaré pas del fet més destacat, dels 80.000 manifestants a Maria Cristina, sinó d’altres notícies menys espectaculars, però que deixen més solc del que sembla.
La primera és la recent enquesta que ha fet l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, segons la qual en un referéndum sobre la independència almenys un 52,6 % dels vots emesos serien pel “sí”. Jo ni sóc expert en demoscòpia ni vull pas aigualir l’optimisme que aquesta notícia hagi despertat en molts. Però he llegit més d’una vegada que per tenir un mínim de fiabilitat un sondatge ha de reunir almenys 2.000 entrevistats. El del ICPS només es basa en 1.200 i per això no les tinc totes. Si recordem, a més, els darrers fracassos de la demoscòpia tant amb el Bréxit com amb les eleccions americanes, potser això ens farà ser més prudents i que enlloc de fer volar ja les campanes, seguim treballant pacientment, tossudament, per desenmascarar totes les utopies d’encaix amb Espanya sense base sólida, i per fer entrar al cap de la gent quines diferéncies palpables hi hauria per tots plegats vivint en una Catalunya independent enlloc de seguir dins de l’estat espanyol.
Una altra notícia que per a molts potser haurà passat desapercebuda, és que l’ANC ha estat declarada per la Unió Europea com a “grup d’interès” i ha estat inclosa en el “registre de transparència” de la UE. Traduint-ho al llenguatge normal aixó significa que ara els càrrecs directius europeus estaran autoritzats per tenir relació directa amb l’ANC, i permetrà a aquesta propulsar més activament la internacionalització del procés, presentant informació als cercles directius de la UE i a les altres 9.000 entitats que consten al registre de transparència. Tot plegat és un augment palpable de la importància i del ressò internacional de l’ANC, cosa que haurà fet augmentar encara el nerviosisme i els mals de ventre de la política espanyola.
La darrera notícia que voldria comentar té relació directe amb aquesta política (o manca de política) de Madrid. Ara resulta que el ressentit exministre Margallo ha revelat que al govern espanyol (i centres afins) hi ha divergéncies serioses sobre la manera que es tracten les relacions amb Catalunya, i en Margallo (precisament ell, mare dels sants!) s’apunta al bàndol que voldria més flexibilitat i que desconfia de la judicialització de la política, mentre que la Soraya seria la “cabdilla” dels inflexibles. Han d’estar esveradíssims perqué admetin aquesta esquerda en el bunker espanyol. El que passa és que els que ara volen ser “més flexibles” no sembla pas que s’adonin que la seva “flexibilitat” (que no passaria de moltes paraules pomposes i de pocs fets que poguessin ser anul·lats quan volguessin ells) arriba amb massa anys de retard i que tots plegats estan tant desacreditats a Catalunya que només els creurien els innocents que segueixen somniant truites federals o similars. I Margallo encara ha reblat el clau dient que ara la batalla ja no es decideix a Madrid sinó a Brussel·les i Nova York. Pobrets, ells que volen impedir que el procés s’internacionalitzés…
No serà pas la darrera vegada que intentaré fixar breument les fugisseres instantánies d’esdeveniments accelerats. i caldrà que tots parem esment en aquelles que puguin portar més conseqüències positives de les que pugui semblar a primera vista.
I una darrera instantània: encara hi ha molta gent a la política i a la premsa internacionals que no tenen Catalunya a la seva pantalla (com es diu ara). Curiosament a la premsa alemanya, per exemple, aquestes setmanes hi ha la opinió unànime que per a la Unió Europea el 2017 serà un any difícil. I se citen les eleccions a França i a Alemanya, el conflicte a Ucraïna i les relacions amb Rússia, la concreció del Brèxit, el fenomen Trump, el terrorisme i almenys mitja dotzena més de grans temes. Però cap no parla del problema que poden representar tant l’èxit d’un referèndum català, com la seva repressió. Problema per trobar una solució pragmàtica (aquest és solucionable) i per trobar un consens dels 27 membres (un xic més difícil). Una solució que, sigui la que sigui, representarà un canvi fonamental en el caràcter de la UE. Positiu si es pronuncia a favor de Catalunya (és el més probable), i desastrosament negatiu si bloqueja camins democràtics. i nega la seva pròpia raó de ser. Però al pas que anem no crec que tots els que encara ens ignoren triguin gaire a adonar-se que som al món i que som molt durs de pelar.
