La figura de l’ex director del gabinet del President del Govern espanyol mai m’havia generat especial interès, més enllà de seguir el que publicaven els mitjans. Un estratega professional que, en el passat, havia treballat per a Juan Antonio Monago a Extremadura i que exercia com a consultor, assessor i principal artífex de l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa. Sempre vaig pensar que la bona premsa d’aquest personatge em generava un doble sentiment. Per una banda, la professionalització i el prestigi de l’assessorament en comunicació, campanyes i estratègies és una cosa positiva per aquells qui som politòlegs o periodistes i en algun moment ens hem dedicat a aquestes qüestions. Per l’altra, el relat que acompanyava Redondo era el d’un assessor gairebé mercenari, extremadament ambiciós i que no responia a la lògica interna del PSOE. Un professional capaç d’actuar a camp obert a un país on els gurús i els caps de gabinet sempre han estat grisos i poc coneguts.
Aquest passat cap de setmana, Sánchez va decidir prescindir de Redondo. La rumorologia es va activar ràpidament i els mitjans de comunicació encara recullen diferents versions de la causa que hi ha darrera aquesta decisió. Redondo, hàbil, va redactar a mà un missatge de comiat que va córrer per les xarxes socials. En ell afirmava que “s’ha de saber guanyar, s’ha de saber perdre, però s’ha de saber aturar”. A una compareixença davant del Congrés de Diputats del passat 27 de maig, Redondo es mostrava capaç de saltar per un barranc pel seu President, per acabar dient que seria amb Sánchez “fins al final”. El final sembla que ha arribat massa ràpid.
La reconfiguració interna del sanchisme sembla evident. No deixa de ser simptomàtic que el lloc de Redondo l’assumeixi un militant socialista de llarg recorregut, com Óscar López. L’antic numero 3 de Rubalcaba havia donat suport a les primàries socialistes a Patxi López, però malgrat això el cap de l’executiu l’ha reclamat per a dirigir el seu gabinet. La relació entre López i Sánchez es va forjar als passadissos dels edificis Altiero Spinelli i Paul-Henri Spaak del Parlament Europeu, a Brussel·les, on els dos van treballar com a assessors del grup socialista –a finals dels anys 90-. Ferraz, per tant, ha guanyat la batalla al nou sanchisme multipolar i ha primat perfils discrets i amb fidelitat partidària davant la voluntat de protagonisme de persones com Iván Redondo.
Volia ser Ministre o Secretari d’Estat, Iván Redondo? Segons ha aparegut publicat aquests dies, l’assessor basc havia exigit al President del Govern una promoció dins el govern de coalició. La seva ambició es pot constatar a qualsevol intervenció pública, on es mostra “conscient de la importància de les seves paraules”, però també dels “seus silencis”. L’ambició del sherpa que va portar Sánchez a Moncloa semblava no tenir aturador.
Aquesta qüestió ha provocat reaccions sorprenents, com la del director de El Español, Pedro J Ramírez, que ha elogiat l’ex cap de gabinet per la seva etapa al costat de Sánchez. Fins i tot ha dit que era el millor cap de gabinet de la història de la democràcia, destacant la seva capacitat d’interlocució, el seu estil organitzatiu o la seva intel·ligència estratègica. Pedro Jota ha recordat que la relació dels Presidents amb els seus principals col·laboradors tendeix a ser conflictiva, per la exposició política que implica exercir aquestes funcions. Així va ser el cas de Julio Feo amb Felipe González, de MAR amb Aznar o de Miguel Barroso amb Zapatero.
La política actual crema actius a una velocitat de vertigen i fa que els estrategues siguin la baula més dèbil del sistema. La tàctica i la lluita interna, en clau partidària, acostumen a imposar-se quan s’ha de decidir entre ocupar el poder o definir un projecte. Redondo no ha estat cap àngel, però el mateix idealisme i ús de les emocions que li va permetre assolir l’èxit de la moció de censura no li ha permès fer realitat les seves ambicions. Ja ha sortit publicat que, com a gran seguidor de la sèrie The West Wing, estaria preparant el seu salt als Estats Units. Redondo desapareixerà, fent de Houdini, per potser reaparèixer per a noves batalles al tauler polític de l’Estat.
La caiguda pel barranc de Redondo implica l’obertura d’un nou cicle, tal i com ha reblat públicamen