La realitat supera la ficció. D’això, no hi ha cap mena de dubte. Però, el que fa la Rosa Lozano, de forma excel·lent, és novel·lar-la fent servir tots els ingredients en la mesura justa: una base d’història, un xic d’imaginació i un polsim de crítica. Regat tot amb la seva innata dosis d’humanitat.
Jean Jacques Rousseau (1712-1778) vs. Mary Wollstonecraft (1759-1797)
El part de la Suzanne ha estat dolorós i difícil, tant, que nou dies més tard, ella és morta a causa d’una septicèmia i el petit Jean Jacques arrossegarà problemes greus de salut tota la vida fins que morirà amb seixanta-sis anys víctima, diuen, d’un atac de feridura.
No era cosa estranya en aquella època quedar orfe o perdre els fills a causa d’alguna malaltia, però l’abandó del pare (que el deixà a càrrec d’uns tiets amb només deu anys), la marxa del seu germà François a Alemanya (a qui va perdre la pista per sempre), les males experiències com a aprenent d’oficis diversos fins als setze i el seu periple al llindar de la marginalitat fins als vint-i-cinc, ben segur que van deixar empremta en l’home, i de retruc, en el filòsof i en el pensador. La seva salut precària –que els seus coetanis titllaven d’hipocondria– i aquella infància solitària, probablement van contribuir força en el seu tarannà pessimista i malhumorat, però no van impedir que la seva ment brillant, que el pare havia contribuït a despertar a base de lectures i estudi, desenvolupés teories polítiques i filosòfiques trencadores que posarien en qüestió les monarquies absolutistes imperants a Europa i que l’enfrontarien amb els seus col·legues il·lustrats. La llibertat amb què expressà les seves idees li reportà crítiques, humiliacions, persecucions, exili i, fins i tot, la prohibició de publicar. Tanmateix, el fet de deixar-se abraçar per la llum de la raó i per l’ombra dels sentiments, de criticar l’aristocràcia, però viure a l’aixopluc de dames aristòcrates, de sustentar-se econòmicament en la música i la cultura i, alhora, afirmar que “les ciències, les lletres i les arts… Anul·len en l’home el sentiment de llibertat original… I els fan estimar la seva esclavitud”, posà en relleu les contradiccions internes –l’arrogant d’en Voltaire en diria hipocresia– d’un home amb un peu a la raó i l’altre al romanticisme; que defensava la vida salvatge enfront d’una societat que detestava perquè corrompia la bondat natural de l’home, però a la qual se sentí temptat a oferir alternatives polítiques de governabilitat; que anava entregant a l’hospici els cinc fills que tingué amb la Thérese tal com anaven naixent, alhora que paria les bases d’una educació lliure on valia més un pare que cent mestres i que cavalcà entre el calvinisme i el catolicisme fins que, finalment, es declarà deista.
Res hi ha de dolent en la contradicció i en la franquesa, és un tret que atorga humanitat als “grans” i transforma els “personatges” en persones. El mateix Jean Jacques afirmava que preferia ser un home de paradoxes que un home de prejudicis, però el cert és que, com tothom, de prejudicis, també en tenia.
Un any abans que nasqués la Mary Wollstonecraft a Londres, en Jean Jacques, escrivia la “Carta a d’Ambelert”, on opinava sobre els espectacles, i deixava impresa per a la posteritat aquesta frase: “A les dones, en general, ni els agrada ni aprecien l’art, i no tenen cap talent. Poden abastar l’èxit en qüestions insignificants que tan sols requereixen superficialitat i una mica de gust i, de vegades, lògica… Els seus escrits són tan buits i bells com elles mateixes i contenen l’enginy que un vulgui posar-los-hi, però són mancats completament de profunditat. No saben com descriure o sentir l’amor”. L’afirmació –llevat que és una contradicció més d’un home que cercant la justícia va promoure la igualtat entre els humans, però menystingué la meitat de l’espècie humana– no té res d’estrany en un segle de llums misògines que il·luminaven els homes i deixaven les dones a les fosques. El llegat que va deixar quant a pensament filosòfic i polític fou interessantíssim, cabdal i necessari; i en la seva autobiografia “Confessions” es despullà com a home i feu gala d’una sinceritat inusual en personatges del seu calat, tot i que els seus detractors –en va tenir molts i encara en té– diuen que és plena de mitges veritats i que fou un bast intent de justificar els seus actes roïns.
La Mary, com en Jean Jacques, va tenir una infantesa difícil que la marcà profundament; amb un pare que bevia i maltractava la mare i que dilapidà la fortuna familiar fins al punt de deixar-la sense herència. Igual que en Jean Jacques, fou autodidacta, els continus canvis de domicili motivats pels negocis especulatius del pare no permeteren escolaritzar-la, assistí a l’escola tan sols uns pocs mesos on aprengué a llegir i a escriure i es cultivà a base de lectures i estudi.
Treballà d’institutriu, però se sentia limitada, frustrada, i decidí emprendre una carrera com a autora. Aprengué francès i alemany, treballà de traductora i crítica literària i, gràcies al seu editor, entrà en contacte amb cercles intel·lectuals masculins.
S’enamorà d’un home casat i intentà pactar una utòpica relació a tres, “raonadament organitzada”, que el matrimoni no va acceptar. Entusiasmada per la Revolució que estava tenint lloc a França, va escriure Vindicació dels drets dels homes i, dos anys més tard, la seva obra més celebrada i coneguda: Vindicació dels drets de les dones.
Després es traslladà de Londres a París per viure en primera persona la Revolució que en Jean Jacques havia deixat a les beceroles amb el seu “Contracte Social”. Al mig d’aquella revolució fou abandonada pel pare de la seva primera filla, amb qui no va casar-se mai, que l’engalipà amb promeses falses de tornar amb ella i que la desesperà fins al punt d’intentar llevar-se la vida quan ell la rebutjà. Aquell fou “…
Un dels actes més calmats de la seva raó.”, segons les seves pròpies paraules. Tornà a la seva carrera literària i mentí dient que estava casada per donar legitimitat a la seva filla Fanny. Inicià una relació amb un dels precursors de l’anarquisme, William Godwin –que la posà en contacte amb dones novel·listes, actrius i dramaturgues– amb qui es casà en quedar-se embarassada i amb qui fou feliç el temps que li permeté una vida massa curta.
En deu anys escassos va escriure novel·les, tractats, assaigs i contes, prenent un paper rellevant com a escriptora i filòsofa il·lustrada. Entre les seves obres destaca “Vindicació del dret de les dones”, el seu treball més notori i que la situà com a una de les precursores del feminisme quan aquest mot ni tan sols existia.
En aquesta obra defensa el dret de les dones a ser educades de forma racional per tal de contribuir a la societat, argumentant en contra del que en Jean Jacques sostenia en el seu “Emili”, segons el qual, les dones havien de ser educades per al plaer i, tot i estar d’acord amb ell en què són “estúpides i superficials”, ho atribueix al fet de no rebre la mateixa educació que els homes i no pas a cap deficiència innata com en Jean Jacques havia donat a entendre.
Defensà la participació de les dones en l’educació dels fills, mentre en Jean Jacques les relegava a poc menys que les funcions biològiques de criança, que ja era molt, en una època en què les mares de les classes benestants no alletaven els seus nadons, sinó que ho feien les dides.
El punt de vista de la Mary, però, no està exempt de controvèrsia. Afirmà, per exemple, que “l’home sembla estar dissenyat, per la seva constitució, per adquirir un major grau de virtut” i realitzà un atac mordaç contra la sensibilitat de les dones perquè, segons ella, “ser preses dels seus sentits els impedeix pensar racionalment”.
Proposà un pla nacional d’educació mixta i igualitària des de la seva perspectiva burgesa del món, on la igualtat caducava en fer els nou anys, moment en què els estudiants pobres havien de ser separats dels rics i ensenyats en una altra escola.
En el seu descàrrec val a dir que, sis anys més tard, en la seva novel·la inacabada Maria, apareix per primer cop la idea del vincle comú d’interessos entre dones de diferents classes socials, fet que posa de manifest un canvi d’opinió al respecte i que, dos anys abans, a “Cartes escrites a Suècia, Noruega i Dinamarca”, s’acostà d’una manera més sensible, romàntica i imaginativa que en cap de les seves obres anteriors, als temes que tractà en Jean Jacques a l’obra “Somnis del passejador solitari” –que la seva mort sobtada no el permeté acabar– en què es deixà abraçar i extasiar per la natura i on els sentiments juguen un paper primordial per assolir l’enteniment.
El part de la Mary semblava anar bé, però durant el naixement de la seva segona filla, la placenta es trencà i la infecció provocà una septicèmia que, com a la mare d’en Jean Jacques, se l’endugué després de deu dies agònics amb només trenta-vuit anys.
El seu home quedà trasbalsat i, dos anys més tard, va voler retre-li homenatge publicant una biografia que mostrava una dona més radical del que es detectava en els seus escrits, amb un capteniment que la moral de l’època no fou capaç de pair i que deixà palesa la manca de llibertat que la portà a l’autocensura tant en la seva vida pública com en la seva obra. Arran de la publicació, fou condemnada a l’oblit durant més d’un segle.
En William proporcionà a la petita Mary l’educació que sa mare hauria volgut que tingués i, en créixer, esdevingué l’escriptora més representativa del romanticisme i l’autora de la que es considera la primera obra dins del gènere de ciència-ficció. Era Mary Shelley, la creadora de Frankestein o el Prometeu modern.
Dos personatges peculiars, singulars, que deixaren un llegat imprescindible i una empremta inesborrable en la història. Dos humans plens d’incoherències –que vivien d’una manera i pensaven d’una altra– ofegats en el corrent de l’època que els va tocar viure. No és res que no passi actualment. Pensar és conviure amb contradiccions constants, res és totalment blanc o totalment negre. I pensar, és evolucionar. Gràcies a ells (i a molts d’altres) som on som.
