Una societat madura no ha de tenir por de proclamar el seu vot. Tradicions democràtiques molt més avançades, llargues i sostingudes en el temps no dubten en fer-ho públicament. Al nostre sistema polític encara subsisteixen comportaments de democràcia al bressol: cabines de votació que ningú utilitza als col·legis electorals, jornada de reflexió, normes rígides sobre informació als mitjans públics o de publicació d’enquestes d’intenció de vot – burlades per la xarxa, que no coneix límits materials – van aparellades a una certa hipocresia sobre la neutralitat, la imparcialitat i la professionalitat. Abans de mi, alguns amics han manifestat públicament el seu vot, i en aquest diari, que no té cap preferència de vot dins del camp sobiranista, també se n’han publicat.
L’11 de Setembre vam viure una jornada inoblidable, que ha marcat un punt i a part en la història. La transcendència del moment que ens ha tocat viure no seria tal si l’endemà de trobar-nos al centre de Barcelona convocats per l’ANC, el president Mas no s’hi hagués posat al davant. Si l’abc del lideratge està escrit enlloc, el President va demostrar conèixer-lo tant en la seva al-locució l’endemà de la marxa com, sobretot en la seva intervenció davant del Forum Nueva Economia. En una i altre intervenció va deixar clar que havia fet íntimament seu el clam per un estat propi per Catalunya, a Europa. Mas no ha estat arrossegat, no se l’ha endut la torrentada, sinó que reaccionant ha fet avançar un procés que, siguem sincers, ningú, ni els més optimistes planejaven d’aquests forma vertiginosa.
Tots els moviments d’alliberament nacional, que pretenen provocar canvis profunds en la seva societat, més enllà del simple anar fent, que volen fer possibles els anhels d’una societat, han de tenir i han tingut històricament, un líder. Un líder, que no pot esperar adhesions acrítiques ni evitar que les veus de la consciència que li recordin la fugacitat del moment, però que assumeixi el dolç i a voltes ingrat paper de rostre, bandera, cap de turc, símbol. Artur Mas, ara mateix i de grat o per força, se n’ha convertit i ja sabem i podem veure com les gasten a Madrid amb els que acaben esdevenint líders. I de veres que saben qui acaba sent un líder, perquè aquest és el seu objectiu.
Mas no és un Pujol contra el franquisme, ni un Churchill o un Roosevelt davant el nazisme, ni Kennedy davant la guerra freda o un Mandela davant l’apartheid. Però, com algú que gosa posar en joc la construcció política espanyola, que durant tres cents anys ha intentat acomplir el programa de Felip V, com algú que ha acabat amb els viaranys històrics de la política catalana i que pretén situar Catalunya al bell mig del món que sortirà del gran moment de crisi del segle, se’l veu internacionalment. A Nova York, a París, a Londres, Berlin i Brussel•les no coneixen les subtileses de la polítics catalana, no saben qui és Oriol Junqueras o què representen SI o les Cup. Hi tenen només un nom: Artur Mas.
Avui alguns l’acusen de creure’s una mena de Messies redemptor, un Moisés a punt d’alliberar el poble hebreu de l’esclavitud. Algunes imatges no han ajudat a contrarestar aquestes caricatures, que han esbombat, sovint, aquells mateixos que fa anys parlaven d’un Mas robòtic, tecnòcrata, sense ànima. A mi em sembla que Mas ha arribat a la conjuntura actual amb la maduresa i la mirada necessàries, la pell endurida i les travesses fetes, el caràcter i temperament justos pel que s’ha compromès a fer.
Votaré Mas perquè no vull que el projecte sobiranista que ell ha decidit liderar s’afebleixi si s’afebleix ell com a líder. Que ningú, ni ell mateix, pugui creure que un resultat per sota de les expectatives creades vol dir que el país no segueix. Si es mostrés, de cara a nosaltres i de cara al món, que el país no va al ritme dels esdeveniments i que tot havia de canviar perquè tot continués igual, entraríem en una crisi emocional com a país, en una frustració, que ens duraria generacions. I en tot cas, sigui el poble de Catalunya qui valori, al final de la legislatura, si mereixia el crèdit atorgat i si ha estat a l’alçada del que s’esperava d’ell.
Hi ha arguments, fins i tot entre els que creuen que Mas és un bon líder pel procés català, per no votar-lo: el clàssic rebuig a les majories absolutes, el temor que un suport indiscutit i sense el marcatge d’un segon partit permeti tornar als usos de la vella política o la influència pertorbadora d’un Duran i Lleida, que sovint es comporta com un autèntic cavall de Troia a casa convergent. Crec, sincerament, que quan més fort sigui el President, més lliure i més capaç serà de dissipar els dubtes, de lligar curt a Duran o d’enterrar qualsevol temptativa pactista amb l’estat espanyol.
Aquest diari i jo mateix, creiem que el més important és que el Parlament sorgit de les eleccions del 25N tingui una majoria de dos terços a favor de l’estat propi i el dret a decidir. Un desig, que en res obsta una amplia i excepcional majoria de Mas. Un Mas reforçat amb una majoria absoluta i un Junqueras com a Cap de l’Oposició, que amb Iniciativa per Catalunya (i tots aquells partits que tingui representació parlamentària i s’hi afegeixin) sumin un front majoritari que passi dels dos terços desitjats, seria una mostra inapel·lable que Catalunya està seriosament decidida a ser un estat independent. ERC, amb un nou candidat capaç de guanyar noves adhesions, hauria de ser capaç d’assolir aquesta segona posició, sense erosionar la majoria que requereix el President. Un simple transvasament de vots, sense un augment considerable d’ambdues forces, no seria de cap manera satisfactori. Cal dir, però, que per molts ERC encara representa les frustracions de l’adolescència i primera joventut de la nostra generació, desvetllada al món polític a les eleccions del 2003 i 2006. I això, encara pesa. I molt.
Per tant, si volem donar a aquestes eleccions un caràcter històric, el que hem d’evitar tots plegats és la frivolitat. Pensar que ho tenim tot guanyat i que això ens permet llençar el vot, fer-se l’interessant o quedar-se a casa (quan tants catalans al món no podran exercir aquest dret i aquesta oportunitat, també, històrica per culpa de la burocràcia diplomàtica) ens pot dur a fer un pa com unes hòsties o, per dir-ho amb una altra frase feta, el negoci d’en Robert amb les cabres.
