És de nit i el cor et crema, corres serrant les dents però ningú ho veu. Portes un mocador que et cobreix la boca, no ets tu. Torna a ser una d’aquelles nits eternes a Barcelona, la teva ciutat. Per on tantes i tantes vegades has passejat sola, amb la cara descoberta i sense que et cremi el cor ni serris les dents. Però aquesta nit no és com la resta. La setmana passada es van endur a la Laura. Se la van endur arrossegant-la dels cabells, no estava fent res dolent. Té només 22 anys, se la van endur arrossegant-la dels cabells i no ha passat absolutament res.
Un helicòpter sobrevola la Via Laietana i el soroll de les hèlixs retomba entre les teves temples mentre una multitud crida desafiant: 1 d’octubre, ni oblit ni perdó.
Camines amb pas ferm, estàs rebent cops de porra per tot el cos, però no retrocedeixes. El cor et crema, t’ajups i agafes el que sembla un tros de panot. T’atures un segon i et sembla intuir un fragment de la flor que tants cops has jugat a trepitjar només pel centre. Però el cor et crema encara més, tanques els ulls i llences el roc, des de l’estómac. El tires per la Laura, el tires perquè potser així marxarà la ràbia i la por, i el tires perquè fa molt temps que crides i que no t’escolta ningú. L’adrenalina et paralitza un segon, sents una barreja entre felicitat i terror. Hi ha alguna paraula per descriure aquesta sensació?
De sobte el temps es comença a accelerar. T’han agafat dos agents de la BRIMO, t’arrosseguen violentament i t’aparten de tothom. Merda. Merda. Merda. Aixeques els braços intentant mostrar que només ets una nena. Que només peses 53 quilos. Una altra empenta. Aixeques el cap i veus una llum vermella. Mai has tingut tanta por. Crides amb la veu tremolosa, com quan et feien sortir a la pissarra a fer un examen oral i no havies estudiat gens. “Grava això, grava això si us plau”. I algú darrere el punt vermell d’un mòbil ho grava, ho està gravant tot.
Ara estàs encara més apartada de tothom, just darrere d’un furgó. Un dels policies t’estreny el coll amb la porra, tens la respiració agitada, però la porra te la talla de cop. El mal és insuportable i no pots respirar. “Deja, deja.” Diu un d’ells. I el de la porra para, s’inquieta, es gira i veu el mateix que acabes de veure tu. Hi ha una persona darrere de la llum vermella d’un mòbil i ho està gravant tot. A empentes més petites et porten fins a un carreró, t’estan allunyant de la llum vermella, del mòbil i de la persona que grava. I a partir d’aquí tot és negre. No se sent l’helicòpter, ni els crits de la multitud. Només se sent el no-res.
Està sola. Ets una nena, peses 53 quilos, i no hi ha cap llum vermella que et protegeixi.
Potser t’han tancat a un CIE i aviat seràs expulsada del país, com han fet amb els joves de Lleida. Potser t’estan prenent declaració en una sala freda mentre t’observen dos encaputxats, amenaçants, com li van fer al Robert i al Pau. Potser et tindran tancada i aïllada sense poder veure a la teva família durant tres dies, mentre t’apallissen com li van fer a l’Àlvaro. O potser et posaran les mateixes boles de petanca a la bossa que li van posar a la Xènia i altres joves com tu per justificar la seva detenció.
Tot és negre i a la tele algú està entrevistant al nét d’un dictador mentre t’acusen de ser violenta. Un ministre diu que ets una radical perillosa, que quan has tirat el tros de flor del panot aquesta nit t’has convertit en una terrorista. Un conseller justifica el que t’estan fent perquè Catalunya necessita mantenir el control sobre aquells que han fet que tot sigui fosc aquesta nit.
No escolto ningú defensar-te, no escolto ningú demanant disculpes pel que t’estan fent, no escolto ningú fent-se responsable d’aquest malson. Ningú t’ajuda. Ningú ens explica que de petita jugaves a trepitjar la flor del panot només pel centre, que només ets una nena, que sents que t’han robat el futur i que tens molta por. Que necessites ajuda. Que siguis on siguis ara mateix necessites que algú “graví això, si us plau”.
Uns diuen que ets part d’una minoria infiltrada, que no els representes. Uns altres asseguren que el que has fet -aquesta nit que et cremava el cor- és molt pitjor que el que van fer uns terroristes fa uns quants anys. I la teva única certesa és que uns i altres són còmplices del que t’està passant. Que en aquesta nit fosca la teva única esperança ha estat una petita llum vermella.
Com que no sé qui ets, diré que ets totes nosaltres. I com no sé qui som, diré que som totes les llums vermelles. I que et cuidarem.
