Una vegada, quan feia poc temps que començava a viure a Anglaterra, un amic me’n va presentar un altre. En intercanviar les primeres informacions bàsiques de rigor (com et dius, d’on ets, de què treballes…), la nova coneixença em va dir: “Ah ets catalana? Jo crec que el català i l’espanyol són la mateixa llengua, però els catalans dieu que són diferents per motius polítics”. Ho va deixar anar així, de cop. Com us podeu imaginar, la cara que vaig fer jo va ser un poema. No tenia clar si havia de riure una broma o de rebatre una afirmació seriosa. Ell, amb qui ja ens coneixem més, a hores d’ara defensa que tot era conya perquè, de fet, ja sabia que jo era catalana i tenia la frase preparada per veure quina era la meva reacció.
Bromes a part, la realitat és que hi ha qui pensa, de debò, que les llengües tenen una relació d’u a u amb els Estats (un Estat-una llengua). Tenint en compte que existeixen entre sis i set mil llengües, i al món hi ha al voltant de dos-cents països reconeguts com a Estat, és evident que els números no surten, però el fet que moltes llengües comparteixin nom amb gentilicis estatals no ajuda a trencar aquesta idea. A França s’hi parla francès; a Itàlia, italià, i a Espanya, espanyol. Com bé sabem, la realitat lingüística és molt més complexa, però per a algú poc interessat en llengües, aquesta reducció facilita molt la comprensió del món.
Mentrestant, en aquesta nostra tasca de fer saber a tothom que sí, que el català és una llengua de debò i que es parla a quatre Estats diferents, un dels arguments que han resultat més convincents (en la meva experiència) és que existeixi una institució oficial que en reguli la normativa. De fet, només l’existència d’aquesta mateixa normativa, que és escrita i reconeguda, ja representa una raó de pes per creure, a ulls aliens, que el català no és cap dialecte de l’espanyol o del francès. En aquest sentit, la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans és fonamental. Com també és fonamental que els parlants del català dotem la institució de tota la legitimitat per definir la normativa.
La fundació de l’IEC l’any 1907 va obrir la porta a la redacció del Diccionari ortogràfic (1917) i de la Gramàtica catalana (1918) de Pompeu Fabra. Amb la recent creació de la Mancomunitat, estudiosos catalanistes d’aquell moment van aprofitar per enfortir la llengua a través de la seva normativització. Ells encara no ho sabien, però pocs anys més tard la Mancomunitat desapareixeria a mans de la dictadura de Primo de Rivera i començarien, així, noves dècades de prohibicions del català que s’allargarien fins a la mort de Franco.
D’aquesta manera, la pregunta que ens hauríem de formular és: què hauria passat, si just abans de l’inici d’un nou cicle d’atacs contra les institucions catalanes no s’hagués establert una normativa lingüística que dotava la llengua de reconeixement i la definia com a tal? Hauria resistit més de quaranta anys de prohibicions, sumant les dues dictadures, tenint en compte que ja arrossegava ingerències històriques que es remuntaven al 1716? No ho sabrem mai, però la situació d’altres llengües del món (com per exemple el vènet, el napolità o el sicilià, que a Itàlia són anomenats dialetti) no ens deixa gaire marge per a l’optimisme.
Fer la feina de la normativització just en aquell moment històric va marcar completament la diferència. Va ser providencial. Algú, fins i tot, en diria miraculós. Però no, aquí no hi ha hagut miracles. Tot plegat tampoc no és fruit de la sort o de la casualitat. És fruit de la feina dels qui, quan van poder, van posar-se a treballar perquè el català tingués el reconeixement que qualsevol llengua mereix.
Pel que fa al futur, no sabem quin panorama polític ens espera. Ara bé, vinguin els temps que vinguin, hem de rebre’ls preparats perquè la llengua catalana pugui resistir qualsevol embat. El treball de començaments de segle XX va deixar el català llest per poder superar l’estocada de quaranta anys de franquisme. Aprenem-ne la lliçó: omplim la llengua de salut avui, perquè estigui preparada per vèncer qualsevol obstacle que pugui venir demà.
