Si t’hagués d’escriure una carta, segur que NO et diria moltes coses. Així que me les callo perquè no t’arribin, perquè si no m’ho callo et diria:
Que de maneres d’estimar n’hi ha moltes, però que és la teva forma d’estimar-me la que m’agrada, amb les teves lletres impossibles i els teus silencis que eixorden.
Que ho vull tot i no vull res. Però això ja ho saps perquè m’endevines amb un sol gest.
Que d’estacions n’hi ha moltes i de parades també. I que jo no sé quin és el meu tren. Que estic perduda. I no sé a quina hora passa el que va a la meva destinació. No ho sé.
Que el meu jo prudent m’allunya i el meu jo valent t’abraça i no et deixa marxar.
I que penso. Penso fort. Perquè si la vida dona moltes voltes i les voltes molta vida, potser les ferides un dia es curen i et tornaré a trobar.
Això ho dirà l’atzar.
