Si t’hagués d’escriure una carta, segur que NO et diria moltes coses. Així que me les callo perquè no t’arribin, perquè si no m’ho callo et diria:

Que de maneres d’estimar n’hi ha moltes, però que és la teva forma d’estimar-me la que m’agrada, amb les teves lletres impossibles i els teus silencis que eixorden. 

Que ho vull tot i no vull res. Però això ja ho saps perquè m’endevines amb un sol gest.

Que d’estacions n’hi ha moltes i de parades també. I que jo no sé quin és el meu tren. Que estic perduda. I no sé a quina hora passa el que va a la meva destinació. No ho sé.

Que el meu jo prudent m’allunya i el meu jo valent t’abraça i no et deixa marxar.

I que penso. Penso fort. Perquè si la vida dona moltes voltes i les voltes molta vida, potser les ferides un dia es curen i et tornaré a trobar.

Això ho dirà l’atzar.

Glòria Berbel
És natural del Baix Montseny, on ha nascut, crescut i on continua madurant. Llicenciada en periodisme per la UAB es guanya la vida com a tècnica de Recursos Humans a l’administració local. Li agrada escriure, jugar amb les paraules, vibrar amb la seva sonoritat i les imatges visuals que poden crear, però el que realment desitja és que aquestes paraules arribin a emocionar. És membre del GEM (Grup d’Escriptors del Montseny), ha col·laborat en el BaixMontseny.info, al Nació Digital Granollers, a Ràdio Vitamènia i a la revista Bagant. I en el seu palmarès té algun premi literari pels microrelats com “Pell de mare” o “También es verdad”, pel relat “Lazos de aire 2.0” i per la novel·la “Bòsnia, terra enyorada”.
Article anteriorJust a temps, la normativa
Article següentNit de nuvis