Reportatge d’Isidre Puijagut
Cada mes, entre la Tec-Ca i la Molsa, els tallers d’escriptura de Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor, presentem nous autors. Aquesta setmana, anant en contra del mal temps i amb molta Glòria, vam poder estar acompanyats de Montserrat Medalla i fer-li una petita representació del conte que l’hi dona títol, al seu recull de trenta-cinc anys escrivint-ne com a lletraferida… no sense abans preparar al públic, avisant-los que la bellesa i l’emoció la trobarien llegint-lo.
NIT DE NUVIS
NARRADOR ESTER: Cada dijous que tenia la tarda lliure anava a dinar amb la tieta Conxi. Solíem trobar-nos a les dues de la tarda a la parada de l´autobús per baixar a Barcelona. Anàvem a un petit restaurant dels entorns de la plaça del Pi que era molt acollidor. El menú sempre acostumava a ser el mateix: “Arròs, pollastre rostit i gelat de xocolata. El dinar se solia allargar perquè ens agradava molt parlar: jo d’en Quico, el xicot amb qui aviat em casaria i ella de: com passa el temps i de la vida en general. Però aquell dia, potser perquè va acceptar veure una mica de vi, em va fer confessions que mai havia ni tan sols insinuat…
ESTER: Tieta! Si algun dia no estàs fina, vindré a fer el dinar a casa teva i, cap al tard, en Quico ja em passarà a buscar.
TIETA CONXI: Que maco en Quico! Saps què? De vegades, en Quico em recorda un xicot que vaig conèixer fa molts anys…! Era molt guapot, moreno, amb el cabell negre i arrissat, els ulls entre verds i marrons, molt macos.
Però el papa no li va deixar entrar mai a casa. Em deia:
PARE CONXI: Sembla mentida! Ara la meva filla s’ha encaterinat d´un xarnego, de què et penses que viuràs? Et penses que dona per gaire el sou d´un ferroviari?
TIETA CONXI: En Paco i jo ens anàvem veient d’estranquis: anàvem a passejar a Barcelona per la Ciutadella, la Plaça de Catalunya…
Un dia vaig anar a casa seva, em volia a presentar els seus pares. Encara els escolto!
MARE D’EN PACO: Siéntate, siéntate! “coma, coma que está muy delgada”
PARE D’EN PACO: Pase, pase usted al patio que olerá las plantas! Las puede tocar!
TIETA CONXI: I era veritat, quin bé de Déu de plantes remeieres que hi tenia! Alfàbrega, menta, farigola, totes les olors del món juntes. Un dia vaig trobar la germana petita d’en Paco… portava en braços un nen preciós! De seguida em vaig imaginar que podria ser el nostre fill…
ESTER: No m’estranya! Hagueres sigut un mare molt dolça, tieta!
TIETA CONXI: Me’n delia, filleta! Però el meu pare només en deia improperis.
PARE DE LA CONXI: Aquest xicot solament et vol perquè sap que aquí hi ha quartos. Ets tan bleda que et creus que s’ha enamorat de tu! És un mort de gana! Prou i s’ha acabat!
ESTHER: I el teu germà no et defensava?
TIETA CONXI: Què va! Em deia:
GERMÀ CONXI: No fa per casa aquest noi… Tu, el que has de fer és casar-te amb un botiguer, un de la nostra mena…
TIETA CONXI: I jo, pobra de mi, conscient que el meu pare no ens deixaria casar mai, vaig deixar la relació i això que estàvem ben enamorats.
ESTHER: Quina llàstima!
TIETA CONXI: Sí, sí, no era com ara què feu el que voleu. No saps la sort que teniu. Al cap d’un temps vaig trobar la seva germana Carme i em va dir que en Paco s’havia apuntat a la guerra de voluntari… Jo passava dels 25 anys, i el pare em va assabentar que hi havia un xicot que es volia casar amb mi. Tenia una botiga de roba per fer vestits i vivia amb la seva mare vídua.
La gent m’avisava que no era de fiar… la senyora Maria em va dir:
SENYORA MARIA: Ves amb compte que aquest xicot: no obre la boca sense el permís de la seva mare!
ESTHER: Vaja, quin futur que t’esperava!
TIETA CONXI: Aquest pretendent es deia Juanitu, i també jo el trobava una mica estrany. Però el pare no deixava de repetir:
PARE DE LA CONXI: És un bon partit Conxi. És un bon partit!
TIETA CONXI: Jo ja tenia 27 anys, que podia esperar? Ser una solterona?
Ens vam casar…
Aquell dia jo portava un vestit fins a sota genoll de topets negres i blancs amb un ramet de flors blanques al pit igual que el que portava a les mans. En sortir, la mare d’en Juanito es va posar al mig i ens tenia un a cada costat, agafant-nos de bracet.
ESTER: Quina vergonya!
TIETA CONXI: Devíem semblar la colla de la Tarau.
ESTER: Què vol dir la colla de la Tarau, tieta?
TIETA CONXI: Coses d’abans, que feien riure. Que era ridícul!
En arribar a casa, en Juanito em va dir que comencés a passar cap al dormitori, que ell ja vindria. Que havia d’anar a veure si la seva mare necessitava alguna cosa.
ESTER: La nit de nuvis!?
TIETA CONXI: Sí, Ester! La mateixa nit de nuvis! I jo veient que en Juanitu tardava, vaig pensar que la sogra no es trobava bé. I m’hi vaig apropar…
Ja al passadís i sense voler, vaig sentir com en Juanitu li deia a la seva mare que no pensava tocar-me. Que si necessitava una dependenta que fos de confiança, que mirés per la casa, i que així la gent no enraonaria, ja l’havia aconseguida.
Li repetia: tu ets la única dona que estimo.
ESTER: I què vas fer?
TIETA CONXI: Vaig posar les meves coses a la maleta amb les cames segades de por i me’n vaig anar a casa dels pares, que em van rebre escridassant-me.
PARE DE LA CONXI:
Què hi fas aquí a aquestes hores? Ai! Aquell de Múrcia i tu tan bleda!
ESTER: Pobreta, tieta! Va deixar per fet que no eres verge!
TIETA CONXI: Sí! Sempre vaig fer de minyona de la família!
ESTER: Em sap molt greu!
TIETA CONXI: Fins que el pare va morir i em va deixar d’herència dues casetes: on visc, i la que vaig vendre.
ESTER: T’estimo tieta!
TIETA CONXI: He fet testament, i no hi haurà gran cosa, però serà per tu.
Guió original de la Tec-Ca i escrit per Montserrat Torrents inspirant-se en el conte nit de nuvis de Montserrat Medalla
Estimada Montse,
Bona feina! Hi he fet petits canvis perquè hi intervingui més l’Ester: proposo que el narrador sigui la mateixa neboda i que just acabi de narrar s’asseguin a taula totes dues. Què et sembla?
Petons i moltes gràcies. I molta merda que diuen eles de teatre!
Rosa Maria
